(veure la tercera part)A vegades penso que possiblement per a nosaltres seria sa fer un cert dejuni de la paraula amor i del verb estimar. És una paraula de la qual se n’ha arribat a abusar. I en la nostra cultura ha acabat adquirint un significat que possiblement té poc a veure amb l’amor de l’evangeli.
Voldria assenyalar sobretot dos accents d’aquest estimar actual. En el nostre món, l’accent de l’estimar recau sobretot en la satisfacció que comporta per al qui estima. Expressions de l’estil de cerco relacions emocionalment satisfactòries formen part d’un cert llenguatge acceptat habitualment. Tant és així que, amb tota naturalitat, se’ns presenta sovint l’enamorament o l’amor com una simple barreja de productes químics en el nostre organisme. L’altra persona, que se suposa que és al centre d’aquest sentiment, pràcticament desapareix. El que importa és la pròpia satisfacció. Segurament connectat amb això hi ha un altre accent de l’amor actual que es desvia profundament de l’evangeli. Sembla com si estimar fos evitar a l’altra persona qualsevol ombra de sofriment o de frustració, alimentant sempre la seva vanitat, encara que no tingui cap base.
Davant d’aquesta mentalitat, que es disfressa d’evangeli gràcies a la paraula amor però que en realitat n’és molt llunyana, sant Francesc ens presenta una alternativa. L’amor veritable té un nom: es diu Jesús. I té una història: la del Fill de Déu que s’humilia, s’abaixa, no cerca la pròpia satisfacció, sinó que deixa la felicitat del cel i es fa pobre i petit en el naixement, es dóna completament en la marginació del Calvari i es posa cada dia a disposició nostra en la humilitat del pa i el vi de l’Eucaristia que celebrem.
A l’Admonició primera, sant Francesc, pensant en l’eucaristia, diu: Mireu-vos-el humiliant-se cada dia tal com quan vingué del seu tron reial al si de
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada