“No són creients, aquests?” (Diumenge 4)

“No és el fill de Josep, aquest?” Es tracta d’una expressió posada en boca dels convilatans de Jesús en la sinagoga de Natzaret. El to de la mateixa és entre escèptic i despectiu, i reflecteix la reacció comunitària davant les paraules amarades de gràcia pronunciades per Jesús.

És curiós constatar que, l’ambient que ens recrea l’escena evangèlica, continua viu i actiu en els nostres temps. En lloc d’una sinagoga posem qualsevol àmbit on es faci tertúlia: des d’un mitjà de comunicació a la casa d’uns amics o, fins i tot, al sortir de missa, o en una reunió de grups cristians. L’escepticisme i el desdeny davant d’un discurs cent per cent religiós és un fet constatable, fins i tot en àmbits creients.

Tots estem condicionadíssims pels models de ciutadà i de ciutadana, de català i de catalana, on el discurs religiós ha esdevingut anecdòtic i secundari pel bon funcionament de la societat i, per tant, ha esdevingut prescindible. Cap discurs religiós no pot ni ha d’alterar aquest convencionalisme que, amb l’excusa que som una societat laica, algú o alguns han aprofitat per imposar. Sigui dit de passada, ens agradaria saber qui són els incitadors d’aquest desdeny generalitzat vers el fet religiós.

Però els paral·lelismes amb l’escena de l’evangeli continuen. Jesús s’atreveix a enfrontar-se a aquest sentir general, que tot s’ho mira per sobre de l’espatlla i amb un convençut sentiment que la raó i l’opinió pública els hi pertanyen. A més, s’atreveix a posar en evidència la seva curtedat de mires. Aleshores la reacció sí que surt de mare i adopta tons violents: el volen estimbar muntanya avall, com a gest de rebuig i de menyspreu.

Avui dia, pobre del qui, amb un llenguatge religiós, o ostentant una representativitat religiosa, gosi contradir, criticar, o posar en evidència aquesta opinió pública general, preservada amb molta cura i amb uns efectivíssims mecanismes neutralitzadors. Les notícies oportunes sobre sortides de to, sobre pronunciaments conservadors o reaccionaris d’autoritats religioses, la constatació que la moral creient és retrògrada i antiquada, són una demostració constant, evident i palpable, de la nostra inutilitat social, fins al punt que els mateixos creients ho acabem assumint.

L’únic discurs públic que se’ns permet als creients és el de la solidaritat: atès que sóm una societat solidària els bons creients també hem de col·laborar-hi. Ja sols ens queda, concretament als cristians, per ser ben vistos, de canviar-nos el nom i anomenar-nos “cristians sense fronteres”.

La nostra societat actual s’omple la boca de pluralitats religioses i drets fonamentals però ha aconseguit formular aquesta frase, amb el mateix to que en la sinagoga de Natzaret: “No són creients, aquests?”.

Ens falta trobar, com Jesús, un discurs intel·ligent, no barroer; atrevit, no agressiu; sacsejador, no involucionista. No podem restar callats ni passius davant les paraules de gràcia que Jesús segueix dient-nos a tots.