(veure la segona part) Com ens recordava en la trobada de laics i frares de gener fra Cinto, estem en un món en el qual s’ha arribat a considerar evident la no existència de Déu, i els creients som vistos com una mena de relíquies tronades, sinó directament com les deixalles d’una època fosca i volgudament oblidada. El discurs pròpiament religiós sona tan estrany que gairebé ens fa vergonya, i volem fer-nos acceptar cenyint el nostre discurs als valors ètics o a les causes humanitàries, més políticament correctes. I el nostre discurs acaba configurant la nostra vida, deixant l’element més pròpiament religiós en un racó.
Però des de l’experiència més central de sant Francesc, l’home fascinat de cap a peus per Déu, ens cal assumir el repte, en primer lloc, d’una vida personal cristiana radical, intensa, que aspiri, cadascú des de la pròpia vocació, a la santedat. I això comença, indefugiblement, per una atenció molt especial a la pròpia vida de pregària, a l’aspecte més directament religiós. Ens cal VIURE LA FE, VIURE DE DÉU.
I el nostre discurs, començant per la catequesi, ha de traspuar aquest mateix neguit. Hem de PARLAR DE DÉU abans de parlar de valors o de donar continguts ètics, que, invariablement, semblen ser sempre el centre de tota la nostra preocupació. Hem de comprendre d’una vegada que, sense Déu, el discurs purament ètic queda sense fonament i acabarà dissolent-se. Penso sovint en aquest sentit que el nostre món occidental, en esborrar el nom de Déu i pretendre continuar fent bandera dels valors, és com si hagués tallat les arrels i es dediqués a lloar la vitalitat de les branques. Tard o d’hora, això s’assecarà. Com el roure del Montnegre, quan caigui la nevada o bufi la ventada, es partirà per la meitat. Com la casa construïda sobre sorra (Mt 7, 26-27), la tempesta ho ensorrarà.
Ens cal recuperar urgentment la vivència i el discurs pròpiament religiosos, i posar-los al nucli de la nostra evangelització, començant per la catequesi, i això fins i tot per al bé de l’ètica en el nostre món. Déu, creador de totes les coses, veu innegociable del bé en la nostra consciència, felicitat sense límits, que no podem imaginar ni comprendre ni abastar... En el moment actual no ens serveix de res un Déu amb cara de babau, barba i sabatilles d’estar per casa. Necessitem tornar a dir i a viure que Ell sempre se’ns escapa, que Ell és sempre més gran, més poderós, més fort, més viu del que nosaltres comprenem, que és digne d'una admiració i una sorpresa sense límits. En paraules de sant Francesc: Vós sou sant, Senyor Déu, l'Únic que feu meravelles! (Lloances del Déu Altíssim 1) (anar a la quarta part)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada