El primer que fem a l’aixecar-nos és mirar per la finestra. Tot blanc. No neva. El cel és blau, serè, nítid. El sol llueix. Ben abrigats i ben calçats sortim de la rectoria a trepitjar neu verge abans que s’anticipin els altres. Constatem que el gruix és d’un pam. Les fulles caigudes sobre la neu són la seva única i discreta decoració. La neu és tova i ens hi enfonsem amb aquell cruixir característic.
Anem decidits a veure l’ermita i el roure de Santa Maria. El paisatge que contemplem ens transporta a entorns d’alta muntanya. Ningú no diria que això és una serralada a tocar de mar. En els revolts encarats al nord, l’horitzó és tan diàfan que veiem algunes muntanyes del Pirineu nevades i distingim la ciutat de Girona.
Un parell de cotxes hauran passat per la pista en direcció Hortsavinyà abans que nosaltres. Evitem les seves roderes per no relliscar. Anem trobant petjades de diferents mides i formes: les de urpes corresponen a gat i gos; les més nombroses tenen forma de peülla i deuen ser de senglar.
A partir del trencall que enfila Santa Maria no hi ha passat ningú llevat d’unes empremtes petites i fines que deuen ser d’un cabirol. Ara el gruix de la neu supera el pam i la pujada es fa molt feixuga. Les petjades del cabirol ens entretenen i ens animen, imaginant-lo amb el seu caminar àgil i elegant, lleument atenuat pel gruix de la neu, però superat fàcilment amb la finor de les seves potes. Les petges –i el cabirol imaginàri- ens precedèixen un llarguíssim tros del camí. Un parell de trencalls abans d’arribar a dalt les empremtes giren a la dreta i ara sí, restem sols.
Falta poc per arribar a Santa Maria i, com més amunt pugem, més constatem els efectes de la nevada: branques i arbres caiguts, arbres, arbustos, matolls i fulles completament blancs, talment com si els haguéssin pintats. La font dels Degotalls avui no degota, hi surt un rajolinet. Encarem la recta que arriba al pla i distingim un tros d’ermita, però constatem, inconscientment, quelcom atípic. Ens aturem instintivament per comprovar què no encaixa dins la imatge de la nostra memòria.
Anem decidits a veure l’ermita i el roure de Santa Maria. El paisatge que contemplem ens transporta a entorns d’alta muntanya. Ningú no diria que això és una serralada a tocar de mar. En els revolts encarats al nord, l’horitzó és tan diàfan que veiem algunes muntanyes del Pirineu nevades i distingim la ciutat de Girona.
Un parell de cotxes hauran passat per la pista en direcció Hortsavinyà abans que nosaltres. Evitem les seves roderes per no relliscar. Anem trobant petjades de diferents mides i formes: les de urpes corresponen a gat i gos; les més nombroses tenen forma de peülla i deuen ser de senglar.
A partir del trencall que enfila Santa Maria no hi ha passat ningú llevat d’unes empremtes petites i fines que deuen ser d’un cabirol. Ara el gruix de la neu supera el pam i la pujada es fa molt feixuga. Les petjades del cabirol ens entretenen i ens animen, imaginant-lo amb el seu caminar àgil i elegant, lleument atenuat pel gruix de la neu, però superat fàcilment amb la finor de les seves potes. Les petges –i el cabirol imaginàri- ens precedèixen un llarguíssim tros del camí. Un parell de trencalls abans d’arribar a dalt les empremtes giren a la dreta i ara sí, restem sols.
Falta poc per arribar a Santa Maria i, com més amunt pugem, més constatem els efectes de la nevada: branques i arbres caiguts, arbres, arbustos, matolls i fulles completament blancs, talment com si els haguéssin pintats. La font dels Degotalls avui no degota, hi surt un rajolinet. Encarem la recta que arriba al pla i distingim un tros d’ermita, però constatem, inconscientment, quelcom atípic. Ens aturem instintivament per comprovar què no encaixa dins la imatge de la nostra memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada