dilluns, 4 de novembre de 2013

TRENTA ANYS A LA PRESÓ



El dia 17 d’octubre va morir Antonia Brenner. Tenia 86 anys. Havia nascut en una família adinerada a Beverly Hills, Califòrnia. Es va casar i es va divorciar dues vegades i, dels dos matrimonis, va tenir vuit fills. Però el que cal subratllar d’Antonia Brenner no és tot això, sinó que va estar 30 anys a la presó d’alta seguretat de La Mesa, a Mèxic. Va passar 30 anys a la presó, no per haver delinquit, sinó voluntàriament o, dit més correctament, perquè va sentir que el Senyor li ho demanava. Com a religiosa va demanar que la deixessin viure en una de les cel·les d’aquella presó com un pres més. I allí va servir els presos: lladres, traficants, violadors, assassins; a ells i als seus familiars durant 30 anys. I això dintre de la presó. A vegades enmig de baralles, d’enfrontaments entre presos i guardes, o a soles amb els més difícils. Moltes baralles es calmaven amb la seva sola presència. I això, tornem-ho a remarcar, no per voluntat pròpia, sinó perquè el Senyor la va cridar.

Però el que voldria subratllar sobretot és que l’“àngel de la presó”, com anomenaven  sor Antonia, enmig d’aquella situació sempre tenia als llavis un somriure, la seva cara traspuava joia.

És la joia un dels regals més bells de la fe. És un dels trets més característics dels evangelis. Ja la paraula “Evangeli” vol dir “bona notícia”. Ho veiem en Zaqueu que, quan sent que Jesús li diu “Zaqueu baixa de pressa que avui m’he de quedar a casa teva”, l’Evangeli diu que Zaqueu va baixar de pressa i “el rebé tot content”, doncs el motiu central de la joia evangèlica és acollir Jesús a “casa”. Transformar la casa, que som, en un temple. De fet, aquest text de Zaqueu, la litúrgia el llegeix en la consagració d’una església, la casa de Déu.

I és que la presència de Jesús omple de joia i ens transfigura. Ens transfigura de casa en temple. Zaqueu va donar la meitat de tots els seus béns als pobres i va restituir quatre vegades aquells a qui havia defraudat. I segons tradicions antigues, Zaqueu va ser un membre molt actiu de la primera comunitat cristiana. Algunes fins el fan el primer bisbe de Cessarea.

I això és perquè quan Jesús ve, ve per quedar-se, per baixar en el més fons de les nostres presons i, encara que no li deixem fer res, s’hi queda, com una esperança latent i sempre disponible. I si li deixem fer, va trencant forrellats, reflectint llum, donant llibertat i, sobretot, donant aquesta misteriosa joia. Aquesta misteriosa joia com la que diu el llibre de Nehemies: “No us entristiu, que el goig del Senyor és la vostra força”. Aquesta joia no es tracta d’un do secundari, sinó que ella és la força per poder seguir el Senyor. Quan Jesús ve et transfigura en la seva imatge i, com Ell, et fa trucar a les portes, compartir presons, ser instrument de llibertat i, per poder fer això, ens dóna la seva joia, la joia del Ressuscitat, que és la nostra força.

La mare Antonia Brenner deia que “El plaer depèn d’on estàs, amb qui estàs, del que estàs menjant”; però, continuava dient, “La felicitat, és diferent. La felicitat no depèn d’on estàs. Jo sóc a la presó. I no he tingut un dia de depressió en 25 anys. He tingut dificultats. He estat trista, però mai deprimida. Tinc una raó per la qual viure”. I aquesta raó és haver obert la porta a Jesús, com Zaqueu. És haver dit sí a la seva crida i haver rebut la força de la seva joia.

I així, la seva vida i el seu somriure, deien el que proclama avui el llibre de la Saviesa: “És que Vós estimeu tot allò que existeix... ja que no heu fet res sense estimar-ho”. I encara més, el que diuen les paraules de Jesús: “El Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”. Antonia Brenner comunicava amb la seva vida l’alegria del Bon Pastor. Qui hi ha que no s’hi senti inclòs?