diumenge, 24 de novembre de 2013

UN REI DIFERENT

Diumenge XXXIV, 24 de novembre de 2013
Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món
2 Sa 5, 1-3/Sl 121/Col 1, 12-20/Lc 23, 35-43

Quan el poble es va reunir davant del profeta Samuel per demanar un rei, aquest els va dir: Així us governarà el rei que tindreu: prendrà els vostres fills perquè serveixin en els seus carros de guerra i perquè facin d'escorta davant la seva carrossa. Els prendrà per fer-los oficials que comandin mil homes o bé cinquanta. Els farà llaurar els seus propis conreus i segar els seus propis sembrats, i els farà fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros de guerra. Us prendrà les filles com a perfumistes, cuineres i pastisseres. S'apropiarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans. Exigirà el delme dels vostres sembrats i de les vostres vinyes per pagar els seus funcionaris i els seus cortesans. Requisarà els vostres criats i criades i els vostres millors joves amb els vostres ases i els farà servir en els treballs públics. Es quedarà la desena part dels vostres ramats, i vosaltres mateixos li fareu d'esclaus. El dia que això passi, us queixareu del rei que us haureu triat, però el Senyor no us escoltarà (1 Sa 8, 11-18). Un podria pensar que, després d’aquest llistat, el poble diria:  Home, si ha de ser així, pensem-ho bé, oi? Doncs, si seguiu la lectura a la Bíblia veureu que no, que encara s’hi van encaparrar més i seguiren demanant un rei. El primer, alguns ja ho sabeu, fou Saül.

El que digué Samuel, com imagino que ja haveu vist, és aplicable no sols a qualsevol monarca, sinó a qualsevol president de república o a qualsevol persona que pugui ostentar un càrrec sobre els altres. És, diguem-ho clar, la temptació del poder. Gent que es comporta així no desperta les nostres simpaties. Malgrat això, avui celebrem com a solemnitat que Jesucrist, Aquell que confessem com a nostre Déu i Senyor, és Rei de tot el món.

Ara bé, quina mena de Rei? Doncs tot l’Any litúrgic que avui es clou ens l’ha anat pintant Diumenge rere Diumenge seguint l’evangeli de Lluc. En l’Advent començàvem unint-nos al més pregon desig de la humanitat que espera que algun dia no hi hagi més llàgrimes, no hi hagi més violència, no hi hagi més tirans ni opressors; espera que es concreta en la Bíblia en la figura d’un Messies, d’algú ungit, és a dir, amb una autoritat que no ve d’Ell pròpiament, sinó d’Algú altre que l’avala. El Nadal ens concretava aquest personatge amb Algú amb nom i cognoms i patronímic: Jesús, fill de Maria, de Natzaret. Seguint la història del que ensenyava i del que feia, la litúrgia ens anava perfilant més i més el tarannà d’Aquest home que parla amb una nova autoritat, que parla de Déu com ningú no hi ha parlat mai: com el seu Pare, Algú ben conegut i concret. Qui serà Aquest home? Ens fa preguntar-nos la litúrgia al llarg de l’any. Qui és per a mi? Què significa per a mi? Quin lloc ocupa en la meva vida? En Quaresma ens anàvem identificant amb Ell, en la seva vida, en la seva missió, viscuda com un donar-se del tot al Pare. I per Setmana Santa el vèiem com un home incomprès i, finalment, com l’Innocent que mor per nosaltres. Però Pasqua ens recorda que el Pare el torna a avalar com Aquell en qui s’havia complagut des del seu baptisme per Joan en les aigües del Jordà, per això el ressuscita d’entre els morts i el fa Cap d’aquells que esperen en Ell i en la Vida i Esperança que Ell porta en pujar al cel i vessar damunt d’aquesta nostra humanitat el seu Esperit Sant en la Pentecosta.


Aquest Jesús amb qui hem fet camí en aquest Any litúrgic, que ha estat també l’Any de la Fe, és presentat avui com el veritable Rei de tot el món i, com ho fa avui Lluc, no des d’un tron de fustes nobles entapissat de riques teles, sinó des de la dura fusta d’una creu; no dominant des de la força (malgrat les burles i de la temptació de fer-lo baixar de la creu perquè fes demostracions espatarrants de miracleria barata), sinó perdonant. Però, des d’aquella creu, des d’aquell rude instrument de tortura, una actitud, només una actitud, la de la confessió de pobresa i pecat d’un dels condemnats al Seu costat: I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, és a dir, la humilitat, és capaç de fer sorgir la paraula poderosa de Jesús, la que demostra el seu poder i de quina veritable manera és Rei Jesús: T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís. Aquesta paraula ningú no la podrà rebatre, aquesta és la paraula poderosa d’un Rei sobre la qual no hi ha discussió: Jesús, Rei que és llum, que salva i dóna sentit des de la foscor i el desesper, des del dolor i el sense sentit. Jesús, un Rei que té, com avui celebrem, la darrera paraula de la nostra història, que pot fer de la nostra història, història de salvació. Amb la nostra Eucaristia d’avui cloem l’Any Litúrgic i l’Any de la Fe, confessant que volem seguir Aquest Rei, que volem ser ciutadans d’aquest Regne seu, que volem seguir els seus passos perquè és amb el Seu Amor que ens ha guanyat i ens ha vençut.