dilluns, 18 de novembre de 2013

EL COR DE JESÚS AL MONTNEGRE

Diumenge XXXIII, 17 de novembre de 2013
Festa Major de Sant Martí del Montnegre
Ml 3, 19-20a/Sl 97/2 Te 3, 7-12/Lc 21, 5-19

Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra. Certament, no semblen unes paraules massa alegres per convidar-nos a celebrar la nostra Festa Major; més aviat, em direu, que semblen una manera d’aigualir la festa, que conviden a plegar veles i marxar cap a casa. Fem l’esforç, però, de posar aquestes paraules no sols en el context en què foren escrites, sinó també de posar-les en el nostre context més vivencial.

Els deixebles, com ho podien estar tots els jueus contemporanis de Jesús, estaven ben cofois del Temple de Jerusalem. Un Temple que en temps d’Herodes el Gran (19 aC) havia estat ampliat i bellament acabat. Era un edifici magnífic en la seva estructura i en la seva arquitectura. Avui diríem que era la joia de l’skyline de Jerusalem, allò que primer es veia de lluny estant i que configurava la panoràmica de la ciutat, com avui ho fa la Cúpula de la Roca en el mateix lloc. Davant l’admiració, la resposta de Jesús sembla una gerra d’aigua freda, però Jesús no vol mai llençar-nos gerres d’aigua freda... al menys no sense un propòsit. La resposta de Jesús es fer-nos canviar de perspectiva, treure la nostra mirada de l’horitzó artificial o skyline particular, per bonic que sigui, que atreu les nostres mirades i ens descentra, per centrar-nos en un punt fix i estable: Ell mateix.

L’Eucaristia d’aquesta Festa Major és una bona ocasió per donar gràcies a Déu per aquestes pedres que avui ens aixopluguen: aquesta bonica església i la parròquia que representa, aquest balcó al Montseny que cada dia és nou i diferent, depenent de la llum del sol i de com bufa el vent o el rega la pluja; que són l’skyline, l’horitzó bonic i amable que tot excursionista troba en arribar aquí. Crec que podem estar ben cofois de la nostra parròquia i del que representa. Una parròquia que, repassant la seva història, no fa gaires anys (1957-1969) encara feia d’escola dels masos de l’entorn i encara fa menys anys (1998) feia el seu mil·lenari, un lloc ben viu.

Però, arribats en aquest punt, ens cal recordar les paraules de Jesús que dèiem al principi, per fer-nos adonar que, ho vulguem o no, aquestes pedres tenen una data de caducitat i que quan es desfacin el més important és si hi hauran pedres vives, cristians i cristianes que les reconstrueixin i les ennobleixin com fins ara. Les paraules de Jesús volen fer que la nostra mirada no es quedi amb les pedres físiques que conformen aquest edifici, sinó en tots nosaltres, que som les pedres vives que formem l’església de Jesús al Montnegre, la comunitat que diumenge rere diumenge veniu d’arreu per aplegar-vos i celebrar que Jesús és ben viu i la d’aquells que la sentiu com a pròpia cada any quan pugeu a celebrar la Festa Major. Perquè si no hi ha comunitat, no hi ha església; si no hi ha església, no cal aquest edifici; si no hi ha una comunitat que celebra, no hi ha res a celebrar i menys una Festa Major que, aleshores, no tindria cap referent, i sense la festa no caldran ni música ni gegants en aquest indret. Les paraules de Jesús ens fan mirar-lo a Ell, a Aquell que ens convoca i ens crida a celebrar amb Ell que la vida ha vençut la mort, que la solidaritat i la pau són possibles, que l’amor i el sentit tenen la darrera paraula davant la violència i el caos. Per això és possible la festa, per això els cristians FEM FESTA, de fet, cada diumenge.


Tinc un somni: que Sant Martí del Montnegre sigui un petit cor que bategui vida incansablement enmig d’aquests boscos de castanyers i alzines. Amb els vostres cors: el cor de Jesús enmig d’aquests paratges. Que, en sortir avui d’aquí, puguem portar avui i sempre, la festa arreu. GERMANS, GERMANES, AMICS I AMIGUES, BONA FESTA MAJOR!