divendres, 1 de novembre de 2013

LA DOLÇOR DEL CRIST

Retaule de la Mare de Déu de Tots els Sants
Monestir de Sant Cugat del Vallès
Divendres, 1 de novembre de 2013
Solemnitat de Tots Sants
Ap 7, 2-4.9-14/Sl 23/1 Jn 3, 1-3/Mt 5, 1-12a

Ahir, quan tornava de Barcelona d’anar a veure la meva mare, ja un xic fosc degut al canvi recent d’hora, de sobte vaig trobar-me envaït per monstres, fantasmes, bruixes, dimonis i espectres. No, no era ni una visió del món infernal, ni m’havia ficat enmig de l’enregistrament d’una pel·lícula de terror... és que havia començat el que en diuen Halloween. El que em va sorprendre no va ser el trobar-me nens i nenes (alguns ja no tant nens ni nenes) disfressats com si tornéssim a reviure el tan nostrat carnestoltes, sinó la quantitat de nens i de nenes que sembla es van apuntant a aquesta festa dels morts.

La festa de Halloween, ja la coneixem una mica, no ve de les nostres latituds sinó d’unes altres que tenen la seva manera, molt respectable, de recordar els seus morts. El cristianisme, al menys el cristianisme catòlic, en canvi, té una altra manera de veure les coses.

Fixem-nos que la litúrgia ha posat en dies successius, i penso que no és casual, la Solemnitat de Tots Sants, que avui celebrem, amb la Commemoració dels Fidels Difunts el dia següent.

I què ens mostren les lectures d’avui? Fixem-nos que comencem amb una gran finestra oberta al Més Enllà. I què hi trobem? Diu el vident: Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. Trobem que no hi són sols, estan envoltats d’àngels, dels  vint-i-quatre ancians, dels quatre éssers vivents i davant per davant del Tron de Déu, de la mateixa presència del Déu que els rep i els acull. I qui són aquests? El vident segueix dient: Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Són, doncs, homes i dones que les han passades magres davant la persecució que en el moment en què s’escriu el llibre de l’Apocalipsi viuen els cristians. Aquesta finestra és una finestra oberta a la vida i a la comunió, esdevé porta oberta a l’esperança i és una invitació constant a la taula ja parada del Regne que ja és aquí.

Demà, quan celebrem, tot recordant-los i pregant per ells, els nostres germans i germanes difunts, ho farem recordant-nos d’aquesta finestra que avui se’ns ha obert i això ens servirà per recordar novament que, davant la pena, el dol i la mort de les quals com a humans no en podem fugir, Déu és un déu de vius, no un déu de morts.


Em sap molt de greu pels nens i nenes que s’ho passen tan bé disfressant-se... però, pels cristians, el record dels nostres difunts, sota la llum de l’estol de sants i santes que han reflectit, tot vivint les Benaurances que avui hem escoltat, la llum del Crist en qui han cregut, servit i fins i tot mort, no és un record de fantasmes ni d’espectres, no és un món que ens faci por, és un món que ens convida a la vida, que ens convida a la festa, que ens convida a compartir l’esperança d’aquesta vida amb tothom. Els cristians no ens disfressem per Halloween perquè no volem fer por, sinó que celebrem la diada amb castanyes, moniatos i panellets, tot convidant a la Vida. Una vida alimentada per la dolçor del Crist.