DE NARCÍS A SANT NARCÍS

Dimarts és sant Narcís, patró de Girona. El nom de Narcís, amb tot,  prové de la mitologia grega. Segons diu Ovidi totes les noies s’enamoraven de Narcís, però ell les menyspreava totes i estava absort en la contemplació de la pròpia bellesa. Tant era així que mirant-se en el reflex d’un riu finalment s’ofegà. Etimològicament Narcís vol dir produir son, Narcís té parentiu lingüístic amb narcòtic.

De fet les persones narcisistes, centrades en si mateixes, que tenen un sol tema de conversa: només parlen de si mateixes, produeixen son, avorriment a l’entorn. Però elles estan tan desconnectades de l’entorn que no s’adonen.

Però, la ciutat de Girona no celebra aquests Narcís sinó sant Narcís, que segons Eusebi de Cesarea, historiador del segle IV,  fou bisbe i màrtir de Jerusalem en el segle II. Els dos Narcisos no van morir de mort natural. Però mentre un moria tallant tota relació i engolit per si mateix, l’altre ho feia per servir els seus germans i per amor a Crist.

I aquest és el camí que tots hem de fer: passar del Narcís de la mitologia, engolit per ell mateix, al sant Narcís centrat en Crist i en el servei als altres. I així enlloc de ser un narcòtic per un mateix i per els altres serem creadors de vida per estar, no somnolents sinó ben desperts i  atens al nostre entorn.

El Fariseu que prega en el temple tot dient “Gràcies Senyor perquè no sóc com els altres homes; lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos...” encara no ha superat el narcisisme, està centrat en ell, no en Déu. El primer que haurà de fer per anar cap a Déu és adonar-se que és “com els altres homes”, per tant, pecador. Perquè no es tracta de comparar-se amb els altres sinó amb Jesús. I aquí neix l’abisme. El nostre punt de referència no són les estadístiques, ni les majories. El nostre punt de referència és Jesús. Per tant el primer que haurà de fer el fariseu és identificar-se amb el cobrador d’impostos, amb el pecador. Revelant-se la bondat de Déu, revelant-se Crist, l’abisme del seu amor, les nostres mediocritats són molt semblants, són irrellevants les diferències.

I això no és anular l’home simplement sinó fer-nos adonar d’ on estem, de que ridícul és jutjar l’altre. I el que encara és més important, posar-nos al davant  l’alternativa que Déu ens proposa. I aquesta alternativa és Jesús. Jesús que no sols és una proposta, sinó, que com diu el salm “El és a prop dels cors que sofreixen”. Ell mateix ens assisteix, ens acompanya, ens treu del pou.

Crist ens salva del nostre Narcís, del nostre egocentrisme destructiu, aïllat i autodestructiu. I malgrat això no ens dona una personalitat diferent de la nostra ja que quan ens emmirallem  en Crist ens reconeixem a nosaltres mateixos en el més profund o original que som. Ja que ell és imatge del Déu invisible i nosaltres hem estat fets a la seva imatge i semblança. Crist salvant-nos de nosaltres mateixos ens fa ser autènticament nosaltres mateixos. És com si Narcís mirés més profundament i darrera la seva primera imatge, en el fons, hi descobrís la seva autèntica imatge: Crist.

Aquesta és la experiència de Pau que veu la seva pròpia vida com una libació vessada sobre l’altar. Pau a fet d’ ell mateix una autodonació, una ofrena, com Crist. És el pas del Narcís a sant Narcís.