dimarts, 8 d’octubre de 2013

EL CONVIDAT

Dimarts, 8 d’octubre de 2013
Jo 3, 1-10/Sl 129/Lc 10, 38-42

A part del Santíssim, com és natural, en el nostre oratori sempre hi ha, als peus de l’ambó des d’on es proclamen les lectures, una icona presidint la pregària; icona que anem canviant depenent del temps litúrgic, de la solemnitat, festa o memòria del sant o santa que toqui celebrar. Avui, que no fem memòria de cap sant en especial, si ens haguéssiu acompanyat aquest matí a la pregària de Laudes en l’oratori, us haguéssiu trobat amb una icona molt coneguda. Sabeu quina? La Trinitat d’Andrei Rubliev (sant des del 1988 per l’Església Ortodoxa Russa). Ja la coneixeu. Està inspirada en el text bíblic del Gènesi (18, 1-8) on Abraham rep la visita de tres personatges misteriosos que parlen i actuen com un de sol. Abraham els rep i, com segueix encara essent costum al països de l’Orient, practica l’hospitalitat tot convidant-los a un àpat.

Per a mi és una obra genial. És una de les icones que més fàcilment convida a la pregària contemplativa. El mutu mirar-se dels personatges dóna un aire de familiaritat i harmonia al conjunt de l’obra. Al centre una taula-altar, on l’àpat frugal allà servit suggereix l’Eucaristia, està disposada de manera que els ulls del qui contempla la icona hi van a raure tot just allà: els tres misteriosos personatges convidats per Abraham ara ens conviden a nosaltres a formar part de l’escena.

M’hi ha fet pensar en tot això quan després he llegit les lectures d’avui. El nostre Déu és un déu que convida a l’home i a la dona d’avui a apropar-se amb confiança, fins a menjar i a beure amb Ell. Em sembla que aquesta és una possible lectura del que ahir i avui hem escoltat del profeta Jonàs. Déu envia el nostre “especial” profeta a Nínive amb una missió concreta que, al principi, no es revela massa bona: Vés a predicar a Nínive, la gran ciutat, i fes-li saber que m’ha arribat el clam de la seva maldat. I Jonàs no fa cas. A terra de pagans, jo? Mai de la vida! sembla pensar per dintre i se’n va en direcció contrària. Ja vam escoltar ahir les peripècies i avui el veiem més obedient. Jonàs és a Nínive i predica. Però la predicació té un resultat que el mateix profeta no esperava: La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac. Déu convida (ens convida sempre) a la reflexió profunda, al canvi, a la conversió, al camí de tornada a Ell, perquè segueix estimant tothom, ni que siguin “paganots” de l’alçada d’un zigurat com els de Nínive.

L’Evangeli, en canvi, ve a mostrar-nos una de les grans paradoxes de la nostra fe, ja que el nostre Déu no es deixa prendre mides, sempre s’escapa de les nostres suposicions fetes de mirar massa arran de terra: el Déu que convida, esdevé ara el Déu hoste, el Déu que es deixa convidar. En Jesús el veiem arribar a Betània. Les paraules de Jesús a Marta: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa, no les entenc com una recriminació, sinó com un consell, a ella i a nosaltres: si hem convidat Déu a formar part de la nostra vida, ben cert que serà un bon hoste, però exigent. Perquè el Déu que escolta el clam del necessitat i del pobre, és també el Déu que desitja ser escoltat. L’Amor desitja ser estimat.


Avui, sense saber quines eren les lectures que tocaven a la missa, he llegit un text de Sant Francesc com tenim per costum de fer com a Invitatori. Providencialment, ara ho penso així, ha estat el següent: I fem sempre en nosaltres un estatge i un sojorn per a ell que és el Senyor Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant... (Regla no Butllada 22, 27a). També Sant Francesc convidava els seus frares (i a tots els qui el volguessin escoltar) a convertir-nos, com Abraham, en hostatgers de Déu, de donar-li estada i sojorn en el nostre cor, per poder tenir accés a les seves delícies. Aquesta Eucaristia d’avui és la realitat pregona d’aquest convit.