diumenge, 20 d’octubre de 2013

LA PREGÀRIA "INSTANT"

Diumenge XXIX, 20 d’octubre de 2013
Ex 17, 8-13/Sl 120/2 Tm 3, 14-4, 2/Lc 18, 1-8

Som a l’era del fast-food, del “menjar ràpid”, que podem aplicar a un munt de coses. No sols les sopes ja no cal fer-les com les feia la nostra mare, a foc lent i amb molta paciència, sinó que ja te les venen deshidratades i sols cal afegir-hi aigua i posar-les al microones per tenir una sopa instant. També l’accés a la informació és instant: al minut... què dic al minut, a les dècimes de segon! Al menys és el que ens venen les diferents companyies telefòniques amb les connexions a internet d’alta velocitat, ja sigui en l’ordinador de sempre com en el darrer model de tablet, IPad o el que se li assembli. Feu la prova: què us passa quan intenteu connectar-vos a internet i la connexió, per la raó que sigui, va lenta? A que us poseu nerviosos? Jo m’hi poso i això que després haig de fer la reflexió de dir: a veure, home, vols dir que et ve ara d’un minut més o menys?

El pitjor de tot això és que darrera d’una era en què tot és instant, ràpid, veloç... anem creant una manera de ser carregada d’impaciència, de mal humor, d’estrès quan les coses no van a la “velocitat” que nosaltres voldríem que hi anessin. Cosa que és el més normal, ja que la vida porta aquestes sorpreses per ensenyar-nos justament que no tot s’ha de doblegar a la nostra voluntat. Immersos en aquesta era instant és impossible que entrem en la paràbola que Jesús ens proposa a nosaltres, deixebles seus, si no sabem fer un exercici d’alentir el pas i de saber esperar.

Perquè penso que la paràbola d’avui és, primer de tot, una teràpia per a les nostres preses, la rutina de gimnàstica perquè sapiguem exercir bé la musculatura de la pregària. Una pregària que ha de ser perseverant en el temps, que no defalleixi, carregada d’una esperança que s’apuntala no en les meves preses, no en els meus desigs, no en els meus capricis, sinó en Aquell que ESCOLTA i RESPON: I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però, en segon lloc, crec que hi ha una altra cosa que ens cal aprendre de la paràbola. En aquest sentit es podria dir que estem davant una paràbola-trampa. Ho deixa entreveure la darrera frase de Jesús: Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra? Aquesta pregunta ens ateny ja ara directament, donat que la manera en què preguem posa en evidència quina mena de fe tenim. És una fe express, que ho vol tot ara i aquí? És una fe instant, que demana i vol que tot es faci ràpidament amb el mínim esforç? És aquesta una fe madura? La fe d’uns fills i filles que confien en un Pare amorós que té cura de justos i injustos? La fe d’aquells que demanen insistentment i amb perseverança tot confiant que la seva pregària, ni que no sigui resposta ràpidament ni com ens agradaria, és realment atesa i valorada? La fe d’aquells que, tot pregant, van aprenent que la pregària més que demanar és expressió d’una fonda relació d’amor i confiança en un Déu que ens estima? La fe d’aquells que, fins i tot quan les nostres pregàries ens semblen rebutjades, aprenem a posar-nos del cantó d’aquelles vídues, orfes i pobres ben reals que clamen justícia al nostre voltant i que sovint oblidem?

Demanem avui a Déu que ens ajudi en aquesta Eucaristia a aprendre a pregar com cal, sense defallença, per ser nosaltres mateixos canal de la justícia de Déu, del seu amor, veu que crida davant Déu nit i dia per aquells a qui el món deixa tan sovint sense veu.