dimecres, 23 d’octubre de 2013

HOLOCAUST

Dimecres, 23 d’octubre de 2013
Sant Joan de Capestrano, prevere
Rm 6, 12-18/Sl 123/Lc 12, 39-48

Avui he fet la prova. He cercat la paraula holocaust a internet i el primer que m’ha aparegut ha estat, com ja suposava, la referència a l’extermini dels jueus que tingué lloc durant la Segona Guerra Mundial de mans del totalitarisme nazi. Com aquella barbaritat fou ben grossa, ha quedat per sempre més fixada a la nostra memòria col·lectiva la paraula holocaust a aquella massacre i d’aquí també que l’apliquem a qualsevol altre tipus de barbaritat semblant.

Però holocaust és un mot que prové del grec i que vol dir “consumit del tot” fent referència a un tipus de sacrifici en què la víctima era tallada a trossos i cremada del tot en ser oferta a Déu. A Israel era un sacrifici solemne que es feia dos cops al dia, al matí i a la tarda, en expiació per a tot el poble. Quan el poble d’Israel es va quedar sense sacerdots i sense Temple, aquest sacrifici fou substituït per una pregària especial oferta també al matí i al vespre. En la litúrgia cristiana són les nostres pregàries de Laudes i Vespres.

Però es podria dir que hi ha una altra manera de considerar el mot holocaust, i és el que avui ens suggereix sant Pau a la primera lectura: No deixeu regnar el pecat en el vostre cos mortal seguint les vostres passions, no presteu al pecat el vostre cos perquè en faci armes per al mal; més aviat oferiu-vos a Déu, ara que heu passat de la mort a la vida; oferiu-li tot el que sou com a armes per al bé.

Hi ha tot un programa de vida en aquestes paraules de l’Apòstol, perquè aquest oferir-se del tot no és una tasca que es fa un dia i prou, sinó que, com suggeria als seus practicants l’holocaust que dos cops al dia era ofert al Temple de Jerusalem, ha de ser un oferiment sense reserves de tot el que som i tenim cada dia i tots els dies de la nostra vida, perquè el nostre tarannà és més aviat el contrari: volem posseir, volem controlar, volem assegurar tot el que som, tot el que tenim i tot el que hi ha al nostre voltant i que potser no és nostre. I ho fem sovint oblidant que tot el que som i tenim és do, més encara, des del nostre baptisme està posat tot als peus d’un Senyor que té tot el dret a reclamar-ho, perquè és Senyor (sense ser un dèspota), perquè és Déu (sense ser un ídol esclavitzant), perquè és Aquell que s’ha encarnat, ha mort i ha ressuscitat per tots nosaltres.

Cal veure, però, que oferir-se del tot, aquest donar-se sense reserves, no té res a veure amb un nirvana que cerca la fusió amb un poder ultra-transcendent i impersonal que acabaria també des-personalitzant-me a mi mateix en aquesta fusió; sinó que, per obra de l’Esperit Sant promès, més aviat és un dinamisme que em transforma en ofrena viva que esdevé aliment per als altres, generadora de vida, de justícia, de solidaritat, de pau... Aquest oferir-nos ens converteix, com Jesús ens diu avui a l’Evangeli, en administradors encarregats de donar l’aliment que pertoca als nostres germans i germanes. Administradors, és a dir, responsables de tot el creat: persones, animals i entorn.


Presentem, doncs, al Senyor tot el que som en la nostra pregària de Vespres i demanem-li que ens concedeixi de ser transformats en ofrena per a ser consumida, a fi que la nostra vida pugui generar la vida de Déu en el cor dels homes i dones de la nostra societat, com sant Joan de Capestrano fou la sal i la vida de Déu per als seus contemporanis.