dilluns, 14 d’octubre de 2013

CONFIA!



La professió en que ha repercutit més l’atur  ha estat entre els treballadors de la construcció. La raó ha estat que en bona part la causa de la crisi que estem patint  ha estat fruit de l’anomenada “bombolla immobiliària” . Es va construir edificis i més edificis que ara no es poden vendre.

Però si preguntem quina és la segona professió que més aturats acumula veureu que, segons les estadístiques, es tracta dels periodistes. I podríem dir que també en aquesta professió hi ha hagut una bombolla, una “bombolla informativa”, que ha edificat unes immenses construccions de paraules, fotos i vídeos que han acabat omplint tots els nostres sentits creant una visió del món bàsicament caòtica. I, a més, dels periodistes han entrat, fent-los la competència, les xarxes social.
 I aquesta visió negativa del món no ha estat creada per mala voluntat. Una vegada s’han dit totes les males notícies no queda espai ni temps per parlar de res més donant la sensació que tot és negatiu.  A més no es diferencia entre notícies importants i notícies secundaries, no es diferencia entre el gra i la palla. Tant espai ocupa un terratrèmol al Pakistan com la lesió insignificant que s’ha fet un jugador de futbol  ( o potser més), ocupa el mateix lloc la darrera anècdota d’una actriu a la vida d’una Premi Nobel.
No podem esperar del periodisme que doni bones notícies, simplement perquè no li queda espai i encara més perquè no es venen. Es venen més les xafarderies que els temes de fons. El mercat marca el contingut.

Si hom es deixa portar per la “bombolla periodística” acaba tenint una visió totalment negativa de la realitat i lineal, sense volums.  Des d’aquesta postura és molt difícil ser agraït, és molt difícil viure la vida com un do de Déu.

Si mirem el Nou Testament comprovem que la seva manera de veure el món és tant o més negra que la que avui ens donen els mitjans de comunicació. La visió del món del Nou Testament no és pas optimista, ni de color de rosa. Però malgrat això tot el Nou Testament es una explosió d’esperança i d’acció de gràcies. I la causa és ben clara, com avui ens diu sant Pau:” Pensa  que Jesucrist del llinatge de David, ha ressuscitat d’ entre els morts. Aquesta és la bona nova que predico”. És una Bona nova que depèn totalment de Déu, no de les nostres bones obres, perquè”Ell continua fidel si nosaltres no li som fidels”.

 Si Crist realment ha ressuscitat el món queda submergit en l’esperança i l’horitzó de llom impregna tota la realitat i es fa descobrir els criteris d’allò que val del que és simplement palla. Et dona el motiu segur i bàsic de donar gràcies: Jesucrist.  I així  tenir criteris i punts de referència fonamentats que facin trobar raons i fets per, no sols  per orientar-se, sinó encara més per saber aprendre a ser agraïts. I motiu per continuar lluitant i treballant.

 Una de les finalitats més importants de la vida cristiana és aprendre a ser agraïts.  Ens hi va molt. Fixeu-vos que en començar la Pregària Eucarística el prevere diu. “donem gràcies al Senyor” i tots responem “és realment just i necessari” i continua el prevere “És realment just i necessari, és el nostre deure i la nostra salvació que us donem gràcies Pare Sant”. per tant de saber donar gràcies depèn la nostra salvació.

És la diferència que veiem en l’Evangeli d’avui. Els deu leprosos són tots curats, però només al samarità, aquell que ha tornat enrere per donar gràcies,  se li diu “la teva fe t’ha salvat”. Hi ha una diferència essencial entre ser curat i ser salvat. És passar del pla simplement nostre al de Déu. Passar del terrestre a l’ Etern.  Del precari al definitiu. Però per fer això ens cal saber agrair i per saber agrair ens cal una raó que ens obri els ulls que enmig de paraules, fotos, vídeos i pel·lícules ens faci trobar les petjades del Senyor. I ningú com Ell mateix ens pot fer de guia. Per això hem de fer com el samarità i una i altra vegada tornar enrere per agrair o perquè ens orienti  enmig de tanta desorientació, perquè ens digui a cau d’orella que Ell, el vivent, el ressuscitat,  es manté fidel encara que nosaltres no li siguem fidels.