TROBAR EL REPÒS QUE TANT DESITGEM

Dimecres II d’Advent, 10 de desembre de 2014

Is 40, 25-31/Sl 102/Mt 11, 28-30

Ahir, no sabria ara dir-vos exactament en quin context, però en un moment donat uns pocs frares ens vam trobar comentant sobre el nostre estil de vida. No entraré en detalls, però us puc dir que som força crítics quan ens hi posem. De fet, una de les coses que ens preocupava, i molt, era la manera de gestionar el nostre temps. Ens adonàvem que, malgrat bones raons de fons, acabàvem complicant-nos la vida fent un munt de coses i, sovint, d’una manera que ens sentíem una mica com vivint a corre-cuita, un xic estressats. Quan va sortir aquesta paraula un germà ens recordà quelcom que sovint ja havíem sentit alguna cop: Que la gent que ens coneix, que pot conviure amb nosaltres i compartir un xic de la nostra vida, ens sol dir: Quina pau es respira aquí, què diferent que és fora d’aquest convent! Quan aquest germà féu aquest comentari, immediatament tots vam pensar: Déu meu, si nosaltres anem de bòlit i la gent encara quan ens veu diu que hi respira pau... què deu ser l’estrès que es viu fora, al carrer, al món?

Tornant cap a Arenys, si no recordo malament, els qui anàvem en el mateix cotxe vam poder fer un tast d’aquest estrès amagat en llums rutilants. Barcelona és bonica a l’Advent i al Nadal amb tots els carrers il·luminats. De sobte, però, ara no sé si era en un tram de la Gran Via, els llums de colors es convertiren en un anunci explícit: DING, DANG, DONG; NYAM, NYAM, NYAM; MUAK, MUAK, MUAK; XIN, XIN, XIN... A tots se’ns va caure l’ànima als peus. No és sols que els llums de colors ja no signifiquin res, desapareixent aquells llums que representaven estels, angelets, campanes, els reis, neu... que convidaven, si voleu, a la contemplació tot portant-nos les imatges més típiques del Nadal, les imatges que recorden a Pessebre en un cantó del menjador; a família reunida entorn d’una taula ben parada; a nens jugant tot fent cagar el tió... No, ja directament Nadal és una música impersonal (Ding, dang, dong); és menjar com si s’acabés el món (nyam, nyam, nyam); és trobada trivial i passatgera (muak, muak, muak) i beure pels descosits (xin, xin, xin). Em direu que és qüestió d’interpretacions, potser sí, però per a mi el missatge sembla clar: Nadal ja no és contemplar el misteri de l’Encarnació, Nadal és fer i consumir quant més millor, perquè el veritable protagonista del Nadal, qui li dóna el seu sentit ple, ha estat bandejat fa temps dels nostres il·luminats carrers, quan no dels nostres propis cors.

Davant d’aquest estrès, d’aquest fer per fer, fer per oblidar, fer per intentar silenciar el crit més pregon de la nostra ànima... ens arriba en ple Advent aquesta invitació del mateix Jesús: VENIU A MI... No està feta a qualsevol persona (els qui estan immergits dins el brogit dels dings, nyams, muaks i xin-xins, poc podran escoltar aquesta invitació), sinó només als CANSATS I AFEIXUGATS... perquè el que Jesús proposa no és estressar-nos més, no és complicar-nos la vida (aquesta ja és prou complicada en si mateixa): JO US FARÉ DESCANSAR, diu Jesús.

Jesús, amb aquesta invitació, esdevé la concreció de la crida de Déu Pare a la humanitat caiguda al jardí de l’Edèn que vam escoltar en la lectura del llibre del Gènesi el passat dia de la Immaculada. Déu crida, cerca, tant l’home i la dona d’antuvi com els d’avui: ON ETS? I la resposta ja la sabem: amagar-nos, escapolir-nos, fer la viu-viu, dissimular o posar-hi pedaços per ofegar aquesta pregunta que no cerca jutjar-nos, sinó despertar-nos. Jesús concreta aquesta pregunta del Pare dient-nos avui: VENIU A MI. Ell segueix buscant-te, a tu i a mi. Ho diu, però, amb calidesa, la calidesa d’una mare que cerca la resposta del seu infantó, tot obrint els seus braços i convidant-nos a la vida. Aquest vespre, deixem-nos novament convidar per Ell: VENIU A MI, QUE SÓC BENÈVOL I HUMIL DE COR, I TROBAREU EL REPÒS QUE TANT DESITJÀVEU!