diumenge, 6 de gener de 2013

Esport (Cròniques barcelonines 7)

Caminem donant l’esquena a la plaça Francesc Macià, per l’ample passeig de vianants de l’avinguda Diagonal. Els vianants transitem en ambdues direccions, els ciclistes pedalen pels seus carrils, els esportistes corren segons les seves possibilitats, tots sota l’ombra dels arbres arrenglerats que configuren la zona de passejada.
Ens crida l’atenció un xicot que corre a un ritme lent i desmanegat. És un subsaharià que trenca la imatge habitual dels qui fan esport lluint samarretes i sabatilles fluorescents, mallots cenyits, aparells per escoltar música o per mesurar el quilometratge i el temps.
Ell no porta res d’això. El calçat són unes discretíssimes sabatilles amb uns mitjons foscos que es dilueixen amb el color bru de les cames. Porta uns pantalons curts multi usos de quadres petits de color marró que li arriben als genolls i, per arrodonir, una descolorida samarreta vermellosa de màniga curta d’alguna talla més gran.
Deu ser un jove que, malgrat les precarietats que intuïm que pateix, vol ser com els altres, vol fer com els altres en el mateix àmbit, en aquest cas, practicant esport per la Diagonal. Admirats pel gest decidit d’integració que li suposem hi ha quelcom en ell que ens resulta proper. L’esguardem amb atenció mentre s’allunya... A la fi el reconeixem: és un dels residents de La Caseta.