dijous, 10 de gener de 2013

LA CARTA SECRETA


Quan jo era petit i feia la carta als reis, tenia un secret. Feia dues cartes. Una, l’oficial, la donava als pares i ells l’entregaven als reis, o junts els meus pares, els meus germans i jo l’entregàvem al patge reial. Però hi havia l’altra carta, la secreta, aquella que jo feia d’amagat i d’amagat la dipositava, sense que els meus pares ho sabessin, en una bústia que hi havia expressament en aquelles dates en alguns dels comerços del barri.  En la carta oficial demanava el que era demanable, sota la supervisió dels pares, clar!, però a l’altra carta demanava el que no es podia demanar i sabia que els meus pares no em deixarien demanar. Cada any demanava un poni. Sí, un poni, un cavall d’aquests de raça petita que era a la mida meva. Quan preparàvem la palla i el pa sec pels camells, sempre n’hi posava més, pel poni. Quan arribava l’hora de veure el que els reis havien portat i de desfer els paquets dels regals, sempre quedava secretament decebut: el poni no hi era. Sí que m’agradaven els regals, les joguines, però... el poni no hi era. No vaig entendre mai per què els reis feien només cas de les cartes oficials i no de les secretes.

Ara de grans, si poguéssim fer la carta als reis, aviat la tindríem plena, però segur que nosaltres mateixos ens faríem de censors i només demanaríem el que és demanable. Però també estic segur que hi ha una carta secreta que no ensenyem en què tenim escrit allò que no ens atrevim a demanar. I ara, a més, no sabem ben bé el que és. Certament que no és un poni, però porti el que porti la vida sempre ens queda aquell regust de no haver rebut allò que voldríem i no sabem com expressar.

En el fons, la carta fins és secreta per a nosaltres mateixos. Com els mags que surten de nit guiats per una petita estrella que s’amaga de tant en tant deixant-los en la foscor.  Cerquen, no saben ben bé a qui, però estan segurs que no és a casa seva ni entre els seus ni en el seu món. Els mags desperten inquietud al seu entorn, una inquietud que ells mateixos tenen.
Aquesta inquietud la sembra el mateix Déu. També té dues cartes: una es revela en les lleis de la creació organitzades i ben implantades, però en el cor de l’home hi nia una altra carta feta no de llei, sinó de llibertat, no de finitud, sinó d’infinitud, que no s’aboca a la mort, sinó a la vida per sempre i en plenitud. És el misteri secret, la carta secreta de Déu on hi ha escrit el que Ell més desitja. I els seus desitjos són realitats. Aquesta carta secreta de Déu, segons sant Pau, s’ha revelat en Jesucrist, en l’evangeli. Allí Déu escriu ben concretament i no vagament el que vol del món i de mi i perquè ens va crear. Crist és la carta de Déu on està escrit per dins i per fora tant la llei i la finitud, com la llibertat i la infinitud. En Crist Déu no sols mostra el seu secret sinó que el realitza: ara tots els pobles forment un sol cos en Crist.

Així ho hem llegit: “El secret és aquest, que des d’ara per l’evangeli tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un sol cos i comparteixen la mateixa promesa”. Tots tenim part en la mateixa herència. Per tant, quedem units per un mateix passat, som fills d’un mateix Pare. “Formem un sol cos” tenim, doncs, un mateix present, ja que tots som u. “Compartim una mateixa esperança”, per tant posseïm, tots, un sol i mateix futur.

I això no simplement pot ser en el futur o ha estat en el passat sinó que diu Pau que “des d’ara” és un fet. En Jesucrist i en l’evangeli és un fet real, més real que el que toquem i veiem, ja que és de Déu.
El qui viu en Crist ho viu i ho veu. Rep amb escreix el que tenia en la carta secreta del seu                          cor i no s’atrevia a expressar i demanar, perquè el que no s’atrevia a expressar és el mateix que Déu vol i ha fet realitat en Crist. Aquest és l’objecte de la nostra fe, aquesta és la realitat on se’ns convida a entrar i viure.