dimecres, 17 d’abril de 2013

ACTIVIAS VERSUS PA DE VIDA


Dimecres III de Pasqua, 17 d’abril de 2013
Ac 8, 1b-8/Sl 65/Jn 6, 35-40

Seguim dins del discurs de Jesús com a PA DE VIDA. I encara ressona en el meu cap l’homilia que ahir va fer fra Jacint comparant l’acte de llegir i l’acte de menjar, recordant Jesús com aquesta PARAULA que es deixa MENJAR. I em demano com encaixar tot això en la nostra societat, en el nostre món proper, on imperen ACTIVIAs i BIOMANANs que ens prometen una salut que ve del nostre interior.

Pensava en tot això quan avui, en la lectio, m’ha vingut a mans aquest text de Tomàs de Celano, qui explica en la seva segona biografia de Sant Francesc: Un dia, tornant de Roma i caient una pluja incessant, baixà del cavall per resar l’ofici i es parà tant de temps al descobert que va quedar amarat d’aigua. “Si el cos que menja tranquil l’aliment ha de ser menjat pels cucs amb el temps –deia–, cal que l’ànima prengui amb pau i descans l’aliment que li és propi: el seu Déu!”

I això m’ha fet pensar, perquè en el nostre dia a dia, materialista, del “si no hi veig, no hi crec”, hom no acostuma a tenir en el seu magí cap altre aliment que el físic, que el pa amb tomàquet amb pernil o les mongetes amb botifarra (per dir quelcom ben nostrat i mediterrani) i, quan vénen les calors i cal posar-se en forma, és quan pensem amb els ACTIVIAs i els BIOMANANs que deia al començament, que ens prometen aquesta renovació per dintre, aquesta mena de milagro antigrasa salvador... No ens enganyem, del nostre interior no hi veiem més enllà del nostre tracte intestinal i la seva flora i fauna.

Ben diferent de Sant Francesc, com hem vist, qui és conscient del seu cos (que ha d’estar alimentat, perquè cal tenir forces i emprar-les per portar arreu l’anunci del seu Senyor), però que també és conscient d’una altra part d’ell mateix (en llenguatge clàssic: “la seva ànima”), que també precisa de ser alimentada, no de qualsevol manera (amb pau i descans, dirà, com quan hom s’entaula tranquil·lament, quan pot, a prendre els seus dos plats i postres) i d’un aliment ben precís: EL SEU DÉU (no “Déu” a seques, que ho podria haver dit, sinó “EL SEU Déu”, ben concret).

I és que Sant Francesc ja ha tastat aquest PA DE VIDA, ja ha tastat Jesús, ja ha sentit en carn seva que és veritat el que Jesús deia: Tot allò que el Pare em dóna vindrà a mi... I la voluntat del qui m’ha enviat és que no perdi res d’allò que ell m’ha donat... Sant Francesc s’ha sentit acollit per Jesús, Aquell que diu: Jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi. I un cop tastat això, ha comprès que Déu és EL SEU Déu, que Jesús és EL SEU Senyor, que Déu és l’aliment de la seva ànima, i que aquesta no és un apèndix afegit al seu cos, és ell mateix, en tota la seva integritat, en la seva part més pregona, aquella part fonda nostra que precisa del seu aliment, que precisa de créixer i madurar tant o més que el nostre cos que sols pot anar minvant a mida que passen els anys.

L’Eucaristia, avui, fa possible que ens alimentem d’Ell mateix, DE JESÚS, més encara, que el reconeguem REALMENT com l’únic PA DE VIDA. Dediquem-li temps, doncs, prenem cada dia d’aquest PA amb pau i descans, i en sortirem transfigurats.