diumenge, 14 d’abril de 2013

QUINA MENA DE DIGNITAT?


Diumenge III de Pasqua, 14 d’abril de 2013
Ac 5, 27b-32.40b-41/Sl 29/Ap 5, 11-14/Jn 21, 1-19


Per dues vegades apareix una paraula en les nostres lectures d’avui (Actes dels Apòstols i Apocalipsi) que m’ha cridat l’atenció especialment. És l’adjectiu digne/a.

Suposo que m’ha cridat l’atenció perquè en el nostre entorn la paraula digne o dignitat l’acostumem a associar bé a càrrecs força llaminers (així parlem de dignitat com quan fem referència a una funció eminent o honorífica: com ara rebre o posseir la dignitat de bisbe, primer ministre, responsable d’un alt càrrec de govern...) o bé a algun tipus de recompensa deguda a mèrits aconseguits com quan diem “En tal ha treballat molt, és digne del càrrec que li han donat”. D’una manera o d’una altra, més o menys, sembla correspondre’s a la definició que el Diccionari de l’IEC (1995) dóna de digne/a: Que mereix alguna cosa en sentit favorable o desfavorable.

I aquí és on m’ha vingut l’estranyesa en comparar-ho a les lectures d’avui. És en la primera que hem escoltat: Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús. Aquí no són ells, òbviament, els qui es consideren dignes de res (cap dret a reclamar) i molt menys els consideren dignes els membres del sanedrí (que els havien acusat i que els deixen anar amb una prohibició ben concreta), sinó que estan contents perquè reconeixen, en el que han patit, que és Déu mateix qui els considera dignes. Els apòstols reconeixen que han estat associats al Crist a través del que han sofert a causa del seu Nom. Des de fora tothom podria pensar que és pur masoquisme, però la intuïció de l’autor del llibre dels Actes és que hi ha una comunió plena en la vida i en el seguiment de Jesús per part dels Apòstols que els porta a patir el mateix que patí Jesús.

L’altre lloc on apareix la paraula digne és en el llibre de l’Apocalipsi, enmig d’una gran litúrgia de lloança a l’Anyell: L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança. Déu n’hi do! Com ha “aconseguit” aquesta dignitat, l’Anyell? En el seu sacrifici, en la seva mort capaç de concedir al poble d’Israel i a nosaltres la conversió i el perdó. Per això en l’Apocalipsi l’Anyell (Jesús) és el degollat (porta les marques de la seva Passió i la seva mort). Ni el Mestre ni els seus seguidors (els Apòstols) adquireixen mèrits a través de trepar, de passar per damunt dels altres costi el qui costi, de posar-se medalles i títols (que és com se solen col·leccionar i fer valdre els mèrits avui dia en la nostra societat); sinó en la mort, en el sofriment, en la creu, és a dir, en la donació completa als altres.

Però l’Evangeli encara revela una dignitat que val la pena remarcar. La dignitat de fills i filles de Déu (que recordàvem en la pregària del començament de la nostra Eucaristia) perdonats i restaurats de les nostres mancances i limitacions, dels nostres pecats, per greus que siguin, que han anat desfigurant la nostra vida, que l’han anada tenyint d’una pàtina de normalitat, però que sabem que no enganya ningú... potser només a nosaltres. Aquesta dignitat restaurada es fa palesa en la conversa que quasi es podria titllar de privada (perquè el text ens revela un tu a tu entre Jesús i Pere) en què el Mestre vol recuperar l’Apòstol caigut. Hi ha una triple pregunta del Crist a Pere que vol restaurar la triple negació de Pere en aquella nit en què Jesús era interrogat. La versió de la litúrgia no fa honor a l’original, perquè en aquella sempre trobem que per tres cops Jesús demana a Pere: Simó, fill de Joan, m’estimes? I Pere respon triplement: Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo. Però a la versió original Pere no respon mai “us estimo”, sinó per tres cops “us tinc afecte”. I Jesús, al tercer cop, sembla rebaixar el nivell i demana a Simó: Simó, fill de Joan, em tens afecte? Com si Jesús ajudés Pere a reconèixer les seves limitacions i com si Jesús mateix acollís aquesta limitació, la valorés i l’omplís de dignitat en ella mateixa. És com si ens digués també a nosaltres: No em calen heroïcitats desmesurades, sinó el vostre sí, petit, però renovat dia a dia. No cal fer-se el valent a l’estil del Pere arrauxat de l’Evangeli, que després plora amargament la por que l’ha fet amagar-se sota excuses... sinó aquest simple us tinc afecte, ben humà, ben precís, però coherent en les petites coses. Així podrem sentir nosaltres també, com la sentí Pere, la veu del Mestre que ens torna a col·locar entre els seus tot dient: Vine i segueix-me.