dimecres, 17 d’abril del 2024

 

NO CERCO SABER QUE ÉS LA SALUT, SINÓ ESTAR SA

 

El Papa ha fet una Carta Apostòlica recordant un centenari. El mes de juny va fer quatre-cents anys del naixement de Blaise Pascal, un home que ha contribuït fortament amb les seves aportacions científiques. Al 1623 va néixer i molt aviat es va interessar per la ciència. Era un home profundament científic i les seves aportacions avui en dia encara s’estudien a les escoles. Era una persona pràctica. A més a París ell va ser el que va començar a organitzar els autobusos, els autobusos metropolitans que havies de pagar una miqueta i la gent pobre, com no tenien carruatges, així podien anar d’un cantó a l’altre de París. Doncs ell va ser un dels iniciadors. I no simplement això. La màquina de comptar també va ser iniciativa d’ell. Per tant, va començar, en part, a posar els fonaments a l’actual informàtica. Era una persona científicament molt vàlida. Però, a més, era filòsof, i un home profundament de fe.

El Papa, en la seva aportació, subratlla quatre punts d’aquest pensador i que ens interessen a nosaltres. El primer punt que mou tot el pensament de Pascal és una pregunta, la pregunta fonamental: Qui és l’home? Què soc jo? Què és la persona humana? És la gran pregunta. Ell dirà que davant de l’infinit l’home és un no-res, i davant del no-res ho és tot. L’home és una canya moguda pel vent, dirà ell. Misteri profundíssim. Al cor d’aquest home, segons Pascal, hi ha una necessitat central, la felicitat. Allò que mou, que recerca, que fa la nostra vida neguitosa i a la vegada amb ganes de seguir és l’anhel de felicitat. I una cosa que afirma Pascal, amb tota la raó, seguint la tradició i l’Escriptura és que aquest anhel de felicitat, la persona humana no el pot omplir, només Déu el pot omplir. La persona humana està feta per Déu i només Déu omple el desig de felicitat infinita que nia en el cor de la persona humana. I això, dirà Pascal, s’ha fet visible, accessible en Jesucrist. En Jesucrist, diu Pascal, coneixent Déu i més encara, ens coneixem a nosaltres. La resposta a la pregunta: qui és l’home?, qui soc jo?, quin és el camí de la meva vida?, on trobo la felicitat? Això es transparenta, es fa evident, es fa carn en Jesús de Natzaret, en Jesucrist. I a aquest Jesucrist, dirà Pascal, només el coneixem no principalment pel cap. Tot i que era un científic era prou fi per adonar-se que el coneixement profund neix de l’amor. Només aquell que no pensa en l’amor, no diu que l’amor és el més important, no afirma que l’amor és molt gran... sinó només el que estima, té accés a Jesucrist, té accés a la felicitat, té accés a Déu. Pascal era un científic, era un pensador, però veritablement un místic.

L’any 1654, si no recordo malament, ell va tenir una experiència molt profunda i que va escriure en un paper que es va trobar després de mort perquè el portava cosit dintre de l’abric. Com era un científic deia: “El 23 de novembre de l’any 1654, a la matinada, foc, foc, certesa, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, no el Déu dels filòsofs, alegria, alegria, alegria intensa, llàgrimes d’alegria...” Aquesta experiència fonda serà la que vertebrarà, reconduirà tota la seva experiència espiritual, intel·lectual i científica.

I això és el que la litúrgia d’avui ens demana. No simplement parlar de Jesucrist, no simplement pensar-lo, no simplement tenir les paraules adequades, sinó pujar a la muntanya, no quedar-nos al ras, pujar a la muntanya alta, a la muntanya santa, com dirà sant Pere i allí, a la muntanya, sols amb Jesucrist poder dir el que diu sant Pere i que segurament va experimentar Pascal: “Que n’estem de bé aquí”. Aquí l’ànima troba el que cerca, fins i tot allò que cerca sense saber-ho. I quan un sent aquesta experiència no és simplement d’un equilibri emocional, sinó enmig d’això un núvol lluminós els cobrí i ells s’esglaiaren. Trobar-se amb Déu no és simplement trobar l’equilibri, és un foc. Ells s’esglaiaren perquè Déu és Déu. I el text continua dient que es prosternaren fins a terra i Jesús s’atansà, els tocà i els digué: “no tingueu por”. Jesús s’atansa, ens toca i ens parla.

La festa que avui celebrem és la festa de la Transfiguració de Jesucrist on ens mostra el seu misteri més profund. Però, a la vegada, és el misteri nostre, de la nostra transfiguració, amb l’experiència real i sublim de Jesucrist.

Hi ha un pensador, Gregori de Nissa, del segle IV, que deia: “el que és important no és conèixer què és la salut, el que interessa és estar sa”. Trobar-se amb Jesucrist no és amuntegar coneixements, és transfigurar-se, trobar la sanitat, Jesús que ens toca, ens parla, ens guareix, ens transfigura.

 

Homilia Festa de la Transfiguració
Fra Jacint Duran
6 d’agost de 2023