-Feliz Navidad un año más, que sois mi familia... – ens diu un intern “antic”, abraçant-nos amb inusual emoció als qui som a la capella del centre.
Les festes nadalenques són especialment dures en una presó. L’emotivitat brota a flor de pell. Són moments privilegiats per captar la tendresa d’uns cors endurits per les garrotades i les frustracions que, malauradament, han canalitzat vers la comissió de delictes.
Els interns més propers s’acomiaden dues, o tres vegades amb sentides abraçades, insinuant-te amb timidesa infantil, quasi amb vergonya, que els corresponguis amb efusió.
Els interns més propers s’acomiaden dues, o tres vegades amb sentides abraçades, insinuant-te amb timidesa infantil, quasi amb vergonya, que els corresponguis amb efusió.
La manifestació d’aquest intern que som la seva família ens sona estranya. No ho ha fet per quedar bé, no és d’aquests. Ho ha dit de cor, però amb un matís esqueixat que revela algun sentiment amagat.
Ens assabentem que fa pocs dies li ha baixat la sentència: set anys i mig de presó. Intuïm que en el to de la seva frase bategava la resignada mentalització que ha de seguir empresonat uns anys més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada