Toca la guitarra a les eucaristies del centre penitenciari. Ho tenia abandonat però la reclusió li ha desvetllat capacitats adormides. Diumenge rere diumenge va recuperant la finor musical, la desimboltura dels dits, i es mostra més segur i confiat amb l’instrument.
L’observem durant un cant de la celebració i ens quedem absorts gaudint de la imatge que destil•la el seu cos i el seu esperit, meravellosament conjuntats gràcies a la guitarra. La mira sense veure-la, amb un esguard dispers. Els dits li ballen damunt les cordes, construint acords i imprimint un ritme que el transporten a espais inexorables. Cos i ànima, matèria i esperit, cap i cor bellament harmonitzats i extasiats, fins que, captant la nostra mirada, retorna discretíssimament a la celebració.
-On eres...?- li preguntem finida la missa, amb un somriure de complicitat. Ell, captant la intenció de la demanda, es limita a respondre amb un altre somrís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada