diumenge, 15 de maig de 2016

VENIU, ESPERIT SANT!

Diumenge de Pentecosta, 15 de maig de 2016
Ac 2, 1-11/Sl 103/Rm 8, 8-17/Jn 20, 19-23

Durant tot el temps de Pasqua hem estat realitzant un signe, l’aspersió de l’aigua beneïda, per recordar el nostre baptisme i, amb aquest, la nostra dignitat de fills de Déu. Podríem fer de la Pentecosta la jornada especial per recordar el dia de la nostra confirmació i, per tant, el dia en què vàrem ser consagrats per a ser testimonis del Senyor.

El text de la vinguda de l’Esperit Sant sobre la primera comunitat ens recorda dues coses. La primera, que l’Esperit Sant és un do immerescut de Déu. Jesús recorda als seus abans de la seva Passió que no els deixarà mai sols, que enviarà de part del Pare el Defensor. Davant d’aquest regal només podem fer dues coses: acollir-lo i agrair-lo. Senyor: gràcies perquè no ens has volgut deixar sols, que segueixes fent camí amb nosaltres, que novament t’has fet petit per poder habitar dins nostre pel teu Esperit. Fes, Senyor, que mai no l’entristim amb una vida egoista i mesquina! Veniu, Esperit Sant!

La segona cosa que ens recorda el text d’avui és que el do no arriba sense una disposició concreta: un cor que prega. Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. No és aquesta una simple descripció del tipus “eren aplegats en un mateix lloc”, vol anar més enllà de l’espai, ens vol parlar de l’actitud, la disposició del cor. Tenien la promesa i l’esperaven amb deler, sense saber quan es produiria, i ho feien pregant junts. Senyor: revifa en nosaltres el desig de Tu! Sabem que ets pacient, sabem també que ets fidel, mentre nosaltres som inconstants i volem les coses ara i aquí. Que trobis sempre en nosaltres un cor que et delegi com la cérvola del salm delejava l’aigua viva, un cor que t’esperi, un cor que pregui. Que sempre tinguem set de Tu! Veniu, Esperit Sant!

La remor, les llengües com de foc, són imatges de la presència i la potència de Déu que irromp en la nostra història per salvar-la. Davant d’Ell tot canvia: la realitat es transfigura; allò que semblava superficial pren relleu i és capaç de fer-nos elevar la mirada vers el cel; allò malmès, ferit, es guareix i purifica. Per tal de fer-nos testimonis seus, Déu té poder per canviar-nos des de dintre, perquè el Seu Esperit és Esperit de Vida. Senyor: que mai no ens manqui el Teu Esperit, perquè les nostres llengües confessin i les nostres vides facin palès el gran amor que tens per aquesta humanitat que cerca tant sovint calmar la seva set d’eternitat i de sentit en aigües estancades i brutes! Veniu, Esperit Sant!


La presència de Déu demana, directa o indirectament, una resposta. Què vol dir tot això? diuen uns. És que el vi els ha pujat al cap, diuen, rient-se’n, uns altres. Preguntar ens obre vers l’altre, perquè ens fa partir de la nostra humilitat: no ho sabem tot. La pregunta trobarà resposta. Pontificar ens tanca, perquè neix de la supèrbia, de pensar que ja ho sabem tot. Té el perill de quedar-nos satisfets amb una resposta que no porta enlloc. Senyor: dóna’ns un cor humil que no parteixi de prejudicis, ni de frases fetes o tòpics per obrir-me al que Tu em vols ensenyar a través de la Paraula, dels Sagraments, o del germà. Dóna’m un cor inquiet per a cercar-te! Veniu, Esperit Sant!