diumenge, 1 de maig de 2016

RECORDAR O MORIR

Diumenge VI de Pasqua,
1 de maig de 2016
Ac 15, 1-2.22-29/Sl 66/Ap 21, 10-14.22-23/Jn 14, 23-29

No hi ha cosa pitjor que perdre la memòria, ja sigui col·lectiva com personal. Perdre la memòria col·lectiva significa oblidar els orígens, la identitat, allò que construeix l’ànima d’un poble, tot allò que ha anat bastint durant segles un tarannà, una manera de fer, una cultura... Malament rai, però, quan l’exercici de recuperació del que en diuen ara memòria històrica només significa treure del passat allò que ha ferit, allò que ha creat divisió i emprar-lo políticament per això: per a dividir, per a cercar culpables, i això perquè només es recupera la memòria d’una part, o el que convé i no allò que, revisat, comprès i après, permet donar passos endavant i mirar de no tornar a repetir veritables horrors. Perdre la memòria personal ja sabem què pot significar si hem tingut l’ocasió de visitar algun centre de gent gran o ens ha tocat de prop amb un familiar: significa esdevenir una persona feble i totalment dependent d’altre per a tot.

Curiosament allò que s’esdevé en el camp de la vida corrent, també ho és en la vida espiritual. És per això, penso, que l’Evangelista Joan ens transmet un gran discurs de comiat de Jesús (Jn 13-17) en el marc del darrer sopar amb els seus deixebles. I en el fragment que la litúrgia avui ens proposa per fer nostra tenim aquest relat on Jesús fa referència també a la memòria com sabent que sense aquesta el creient pot ser portat allà on no voldria i esdevenir depenent de forces que el volen sotmetre sense pietat a d’altres maneres de fer que no són les de Jesús. Aquesta tendència a allunyar-nos del centre, del Cep Veritable, és molt natural, ens surt sense gaires problemes. Imagino que per això els nostres germans de l’església d’Orient, emmirallant-se en passatges com el d’avui, donen molta importància en la vida cristiana al que anomenen memoria Dei que és l’actualització de la presència de Déu en el meu viure quotidià reforçat pel record d’allò que Ell ha fet, fa i vol fer amb mi des del dia mateix del meu baptisme.

En el text d’avui Jesús vincula la inhabitació de la Trinitat sencera (el famós fer estatge i sojorn de què parla sovint Sant Francesc) en l’ànima del creient a un amor pràctic. No podem oblidar que la nostra religió és bàsicament, fonamentalment, una relació que ha de ser cultivada, igual que fem amb les nostres amistats més properes. Si com diu la saviesa popular el movimiento se demuestra andando, per a l’Evangelista Joan, la fe es demostra creient, estimant Déu no amb paraules sinó amb fets: Qui m’estima farà cas del que jo dic, diu Jesús, el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Jesús, que coneix la nostra feblesa, no ens vol deixar orfes ni desemparats i promet l’enviament del Defensor (també sap que els seus tindran problemes), l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, diu Jesús, aleshores Aquest us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre.


Anem acabant el temps pasqual i l’Església vol que comencem a mirar cap Aquell que ara i aquí fa possible que la nostra trobada no sigui la d’un club social, sinó una celebració; que les nostres pregàries no siguin un parlar per parlar, sinó veritables intercessions davant Déu per al món, per als qui estimem o per als qui ens odien; que no llegim només unes lectures edificants ni prenem una mica de pa i vi, sinó que sigui el mateix Jesús qui ens parli a través de la Seva Paraula proclamada i vingui a nosaltres pel Sagrament de l’Eucaristia com a veritable aliment de la nostra ànima. L’Església vol que aquests darrers dies de Pasqua mirem vers l’Esperit Sant, l’Esperit de Jesús, l’Esperit enviat del Pare que habita en nosaltres des del baptisme, que ens ha fet fills adoptius del Pare i ens fa cridar, com deia Sant Pau, Abbà, Pare! Sí, ja no estem sols, ni mai no ho estarem, perquè Ell ens ho recorda tot.