dimecres, 27 d’abril de 2016

LA VISITA

Dimecres V de Pasqua, 27 d’abril de 2016
Mare de Déu de Montserrat
Ac 1, 12-14/Sl 86/Ef 1. 3-6.11-12/Lc 1, 39-47


Una dona trucava aquest matí a la porta del convent. Era una senyora d’uns vuitanta pocs, com ella mateixa hem digué al llarg de la nostra curta conversa. Demanava informació i, de pas, si teníem alguna cosa per uns néts seus. Enmig de la conversa amb ella, com sovint ens passa amb tantes persones que vénen si hom té un poc temps per regalar, podem trobar-nos amb la sorpresa de ser com il·luminats, interpel·lats per la presència d’unes petites perles d’humanitat.

“Jo sóc de resar, sap?”, em deia. “Jo reso cada dia el rosari, amb els dits, sap?” I m’ensenyava com. “Perquè no m’agrada que em vegin pel carrer amb un rosari a les mans. Però el reso cada dia perquè em dóna molta alegria. I seguí dient-me: “Jo vaig a un menjador social, sap? És que així puc estalviar una mica de diners per donar-lo als néts o a la família que ho necessiten”.

Aquesta dona em compartia tranquil·lament tot això... i jo la mirava. Parlava amb accent andalús. Era baixeta i prima. Anava senzillament vestida, però arreglada, fins i tot amb la seva bossa de mà quasi a joc. Veient-la ningú pensaria que a vegades demana, no per a ella, sinó per als seus... M’havia dit el seu nom... però jo li vull dir Maria.

Li vull dir Maria perquè quan ens diuen que Maria, Josep i Jesús eren pobres, somriem i potser ens diem “Sí, però no tant... tenien negoci, una fusteria”. Però hi ha quelcom en aquesta Maria que avui ha trucat a la nostra porta que me la fa molt semblant a la Maria de l’Evangeli d’avui. Una Maria de Natzaret que, tot i tenint tot un problemàs damunt seu (una mare verge en un poble petit!), se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà, no per fugir d’estudi, sinó per entrar a casa de Zacaries, el marit de la seva parenta Elisabet; i no per fer una visita ràpida, sinó per restar-hi tres mesos i ajudar en el que fes falta. Maria de Natzaret és pobra perquè ho dóna tot, fins Ella mateixa, per als altres. La Maria d’aquest matí, la Maria del Rosari dels dits em recorda també Maria de Natzaret qui exulta de goig, malgrat que el futur no pinti clar, perquè Déu és el centre de la seva vida: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva.


En plena celebració pasqual les dues Maries, la de Natzaret i la que avui ha trucat a la nostra porta (i quantes més en deuen haver per aquests mons de Déu silents i amagades!!!!) ens diuen que és possible ser rics donant-t’ho tot, que és possible viure amb goig si el cor és ple de Déu, si encara som capaços de resar a la nostra manera tot posant-nos en mans d’Aquell que ens ho ha donat TOT en el Seu Fill. Si ho fem, potser trobarem que, sense adonar-nos, la nostra vida esdevé un himne d’acció de gràcies i de lloança i que el nostre entusiasme pot ser contagiós i portar Déu al cor dels qui cada dia ens tracten.