dimecres, 6 d’abril de 2016

Correr i no anar enlloc

Els hàmsters són animals petits, peluts i molt simpàtics, que molta gent té a casa com a mascota. Però com que són tan petits, els tenen en gàbies adequades per a ells i, com que aquests animalons són tan bellugadissos, les gàbies tenen una roda amb barrots que  poden fer rodar, com una mena de sínia, on avancen tot corrent sense moure’s ni de la gàbia ni tan sols de lloc. Es mouen, corren frenèticament i no es mouen de lloc.
La imatge d’aquest animalet que no para, que sempre es mou, a vegades, frenèticament, però que en realitat no canvia mai de lloc, li ha suggerit a un escriptor de fer-ne una imatge del nostre temps. I crec que no només del nostre, en què  tot es mou frenèticament, tot canvia, però, en el fons, tot resta igual. Canviar-ho tot perquè tot resti igual. Si ens volem mantenir dins la roda, no podem deixar de córrer. Com els hàmster, si un s’atura, cau de la roda que els altres no paren de fer girar. Tot gira, però torna al mateix lloc. No hi ha autèntica novetat. De fet, aquesta és la manera de fer de la natura: la repetició. És el que Nietzsche deia l’etern retorn. I encara que puguem desequilibrar la natura, ella finalment imposa les seves lleis. El món de l’home, malgrat el que pugui semblar, està molt calcat de la natura. Una immensa roda que gira constantment i qui no corre al seu ritme és llançat a fora. Un món en què, de fet, no hi ha canvi en la persona. El seu horitzó és sempre el mateix.
Avui, però, no celebrem el ritme natural, sinó el sobrenatural. Per això no es tracta d’una repetició, sinó d’una novetat total. No es tracta de necessitat, sinó de llibertat. No es tracta de donar voltes, sinó del començament d’una nova creació. Crist ha ressuscitat, ha vençut la mort. Ha trencat el cercle de mort i vida. Ha obert les portes de la immortalitat. Ell ho ha pogut fer perquè és Déu i home. Ell ha fet que Déu baixés fins al fons més negre de la mort i l’ha omplert de vida, nova, divina.
 I ha vençut el mal amb el bé, l’odi amb l’amor. No tornant mal per mal, sinó guarint aquell qui el feria. Ell, el vençut, ha vençut. Com diu la litúrgia bizantina: “Crist ha ressuscitat d’ entre els morts. Amb la seva mort, ha vençut la mort. Als morts ha donat vida.”
Com diu sant Pau: “La mort ja no té poder sobre ell”, ni sobre els qui han estat submergits en la seva mort, ja que participaran de la seva resurrecció . De fet, ara, ja hem participat de la seva resurrecció perquè emprenguem una nova vida.
Una nova vida que és no deixar-se portar per aquesta roda que entre tots anem fer girar frenèticament i que no porta enlloc, com si fóssim hàmsters,  sense cap altre objectiu que no sigui girar i girar, i sobretot no parar. D’una cosa a una altra. D’una pantalla a una altra. D’una necessitat  a una altra. Com si tot fos imprescindible. Una sínia que roda i roda i no va enlloc, en què, de fet, jo sóc substancialment sempre igual.
Crist , Ell mateix, se’ns fa camí que ens porta a la veritat i la vida. Això no vol dir que les coses siguin fàcils. Al contrari: seguir Jesús, més encara, formar part de Jesús, et fa veure el que no veies. Un món infinitament més profund. Et fa veure els altres molt més a prop . Els pobres, els malalts , els refugiats passen a ser d’una preocupació a una ocupació. I una esperança profunda et destrava les mans.