divendres, 27 de maig de 2016

FE I CONFIANÇA EN DÉU

Divendres, 27 de maig de 2016
Beat Josep Tous d’Igualada, prevere caputxí
1 Pe 4, 7-13/Sl 95/Mc 11, 11-25


Penso que no són fàcils d’entendre avui els fets i les paraules de Jesús a l’Evangeli si no els posem en el seu context: la darrera setmana de Jesús entre els seus. Perquè la referència que avui hem escoltat a la gent que l’havia aclamat és l’entrada de Jesús a Jerusalem que celebrem el Diumenge de Rams.

Dins d’aquest context la referència a la figuera estèril és simbòlica. El mateix Evangelista ens deixa clar que encara no era el temps de les figues. És, potser, la seva manera de dir-nos que no mirem l’episodi com un caprici de Jesús, qui cerca fruits quan Ell hauria de saber millor que ningú que no en trobarà perquè no és el temps, sinó com quelcom més important.

En els últims dies de Jesús entre els seus el Mestre no fa més que comprovar un cop i un altre l’encegament del poble en general i, especialment, d’aquells que havien de dirigir el poble vers l’acompliment de la voluntat de Déu. Què ha trobat Jesús? Que la gent el cerca pel miracle fàcil, que els dirigents el veuen com un obstacle per als seus afers, que fins i tot aquells que l’aclamen com a Rei és perquè pensen que traurà els romans del país i, per acabar-ho d’adobar, l’entrada a l’atri del temple, l’atri dels gentils, s’ha convertit en un mercat; allà, l’únic lloc on el pagà podia trobar-se prop del Déu d’Israel per pregar-li. La figuera, que ja els profetes de l’antigor havien identificat sovint amb el poble d’Israel, hauria d’haver donat fruit, hauria d’haver reconegut Aquell que ve realment en el Nom del Senyor... i res! De fet, ni els mateixos deixebles de Jesús no l’entenen!

Tingueu fe en Déu!, diu Jesús. Sembla com el darrer crit, el crit desesperat que vol desvetllar les consciències que Jesús fa als seus i a nosaltres avui. En aquest darrer crit, abans del crit que proferirà de la creu estant i que sembla que només un centurió romà entendrà, Jesús ens parla de la pregària, de la fe, del perdó. En aquest crit Jesús ens demana que siguem arbres que donen fruit, que les nostres vides siguin un reflex d’allò que confessen els nostres llavis. L’apòstol Pere sembla haver-ho après anys més tard finalment segons hem escoltat a la primera lectura: Germans, porteu una vida sòbria i ordenada i doneu-vos a la pregària. Sobretot estimeu-vos de debò entre vosaltres, perquè l’amor esborra una multitud de pecats. Rebeu els altres... ajudeu els altres... així Déu serà glorificat en tot per Jesucrist.

Fe i confiança en Déu era el lema del beat Josep Tous d’Igualada i el convertí en el lema de la seva vida, per a tot i en tot. Que aquesta fe i confiança en Déu amarin les nostres vides i les facin fecundes per al Regne de Déu.