dimarts, 28 de gener de 2014

L’ALARMA



Aquesta setmana he estat a Madrid. Cada any hi dono un curs. A mitja setmana la secretaria de l’escola en va cridar per firmar alguns documents i fer la llista dels alumnes. Mentre ho estàvem fent, de sobte, es va disparar una alarma. La Margarita , que és la secretaria, es va aixecar remugant: “passa com en el lloc on treballo pel matí: aquestes alarmes estan mal dissenyades i es disparen a l’hora menys pensada”. Va anar a l’habitació del costat i la va desactivar. Ens varem posar, de nou, a la feina. Als cinc minuts es tornà a disparar-se l’alarma. La Margarita es tornà a aixecar remugant, aquesta vegada, contra els electricistes que aquella setmana havien estat treballant en el pis on estàvem.  Tornà a anar a l’habitació del costat i tornà a desconnectar l’alarma.  Com era de suposar al poc d’estar, de nou, treballant l’alarmà tornà a sonar. Aquesta vegada la secretaria es donà per vençuda i decidí tancar la porta i així amb una mica més de silenci acabar el que portàvem entre mans, encara que l’alarma sonés. Mentre ella anava a tancar la porta vaig  mirar per la finestra i de l’habitació de sota nostra sortia una abundant fumarada negra. Quan li vaig fer adonar del que estava passant els  dos baixàrem corrents al pis de sota on ja hi havia uns quans frares i altra gent. De l’habitació sortien flames i fum abundant, varem poder apagar-ho amb galledes d’aigua primer i finalment fent recurs a l’extintor.

Després, tot pensant-hi, em va cridar l’atenció que al sentir el primer cop l’alarma no ens va passar pel cap que pogués ser un incendi. Estàvem  en un edifici que s’ha remodelat fa poc i no li falta cap detall. És segur. Si sona l’alarma ha de ser culpa, doncs, de l’alarma o de l’electricista. Mai que  hi hagi foc. Tot està tant ben fet i controlat que aquesta possibilitat simplement ni s’hi pensa.
És com una paràbola del nostre món: Tot està fet, pensat i presentat de tal manera on tot sembla tenir la seva raó de ser sense Déu. El foc no hi és , Déu no hi és. És com deia un antic alcalde de Madrid, Tierno Galván, l’agnòstic és aquell “que ya no hecha de menos a Dios”. Tot està previst i explicat sense Déu. I si es disparen les alarmes. Si l’ absurd del sense sentit et bloqueja, o una nostàlgia d’infinit et fereix el cor, o com diu Celano de sant Francesc “que sentia injectar en  la seva ànima l’angoixa i el malestar en el cos”, llavors es tracta de veure si l’alarma està espatllada, si hi ha alguna mala connexió. Es crida el psicòleg, o es cerca un problema econòmic, o social...El que és cert és que no hi ha foc. No s’ha d’enfrontar el foc. No n’hi ha.

Però precisament Jesús ha vingut ha anunciar això. Diu Jesús:“He vingut a calar foc sobre la terra. Com m’agradaria veure-la cremar”. O com diu un text del segle segon posat en llavis de Jesús: “el Regne de Déu és foc i qui s’apropa a mi es crema”. Jesús és foc. El primer anunci de Jesús és: Creieu en la bona nova : El Regne de Déu és a prop!.
Diu Isaïes:”el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per els qui viuen en el país tenebrós”. Però sembla com diu l’Evangeli de sant Joan que la llum ha vingut al món i els homes ha preferit més les tenebres.

Però com és que preferim les tenebres? És aquesta una de les coses més misterioses. No se pas el que ens passa. El misteri del mal. Intuïm que Déu és un foc devorador que ho demana tot i no estem disposats a fer cas de les alarmes  i preferim continuar desconnectant-les i donant-nos raons que tot ho expliquen, però que deixen la realitat buida. Qui es llença a aquest Foc en serà devorat, o millor, transfigurat. Enrolat en un camí sense retorn on tot es nou i incontrolable. Sobretot incontrolable. El Foc passa a ser el centre. És això el que no volem.
Però encara ens espanta més que ens empeny a ser amb els altres. Jesús no ens crida en solitari. El que primer que fa Jesús és cridar, sí cridar, però no a un de sol, sinó un grup. Ens constitueix família, fraternitat. La seva família. I aquí hi ha el gran desafiament, la gran proposta: ser la família de Jesús. I per les quatre parts del Nou Testament es veu les dificultats de construir aquesta família. A sant Pau li arriben de la comunitat de Corint, que ell havia fundat, notícies  de desavinences i divisions. I diu “és que Crist està dividit?”. La construcció de la comunitat no sempre és un treball planer. Però és aquí on ens crida Jesús, aquí  ens convoca.
A més, aquesta comunitat no està tancada sobre ella mateixa, sinó que té una missió. “Us he fet pescadors d’homes” diu Jesús els seus primers deixebles...i a nosaltres. Som enviats a treure de les aigües tenebroses aquells que s’ofeguen. Alliberar-los i “omplir-los de goig i d’una alegria immensa” com diu Isaïes.
Cal escoltar les alarmes. No fem el sord. Ens està cridant. Hi ha un foc que vol cremar la terra que vol trencar jou de tota mena i omplir-ho tot d’un goig immens. Però em necessita a mi. Millor, a nosaltres.