dilluns, 6 de gener de 2014

I PLANTÀ LA SEVA TENDA ENTRE NOSALTRES...

Diumenge II de Nadal, 5 de gener de 2014
Sir 24, 1-2.8-12/Sl 147/Ef 1, 3-6.15-18/Jn 1, 1-18

Una de les experiències que vaig tenir en viure a Jerusalem va ser l’oportunitat de conèixer el que se’n diu una khaima. Si bé és cert que, per exemple, a un lloc proper a Betlem que es diu el Camp dels Pastors hi ha una khaima enorme transformada en un restaurant fix de menjar palestinenc (molt bo, per cert!), la khaima de veritat és la típica tenda emprada pels nòmades i beduïns a les zones desèrtiques del país.

La khaima pot tenir diferents mesures però ha de tenir tres característiques: que sigui lleugera, resistent als vendavals del desert i fàcil de muntar. Per què, ens podem preguntar? Doncs, perquè justament en ser les vivendes típiques dels beduïns nòmades, cal que sigui quelcom que un pot fàcilment recollir per traslladar-se a un altre lloc. La khaima, podríem dir, és connatural a la itinerància dels seus habitants, és part integrant del seu nomadisme.

I podríem dir també que són tres les finalitats principals d’una khaima: servir de llar, servir de refugi i ser lloc de trobada o acollida. És la llar on s’hi aplega la família, on tots comparteixen el dia a dia de les dures jornades del desert; és el lloc de refugi davant les inclemències del temps, tant del rigor de la calor del dia (donant un espai d’ombra), com de les tempestes de sorra i del fred nocturn. La khaima permet la vida en el desert, una vida itinerant i amb el mínim de possessions, però a la vegada una vida social i de trobada, doncs és l’espai en què es practica la famosa hospitalitat oriental a més de permetre la reunió de les tribus i del clan familiar.

A la Bíblia hi ha una khaima que és la més important de totes, tot i que la coneixem no amb aquest nom àrab, sinó amb el nom de “Tabernacle” o “Tenda del Trobament”. I és un nom que li escau, perquè és la tenda enmig del desert que Déu demana a Moisès de construir en el més pur estil nòmada del desert: un lloc on el poble s’hi aplegava per escoltar el que Déu deia per boca de Moisès i el lloc on el creient es trobava amb el seu Déu per adorar-lo i oferir-li els diferents tipus de sacrificis (depenent de les seves necessitats). Era, traduït al nostre llenguatge, el lloc del diàleg amb Déu, el lloc de l’escolta i de la gratitud.

Tenint tot això en compte ¿podem fer-nos una idea del que significa que l’evangelista Joan, en parlar de Jesús com la Paraula preexistent, afirmi: El qui és la Paraula es va fer home (literalment: carn) i plantà entre nosaltres el seu tabernacle? Ens arriba aquesta afirmació en aquests dies que hem estat celebrant justament el gran misteri de l’Encarnació. És suggerent saber que aquesta Paraula que s’ha fet carn (s’ha encarnat, mai millor dit) ha vingut a plantar la seva tenda entre nosaltres compartint, doncs, aquesta vida itinerant, aquesta vida passatgera que vivim tots els humans. Fent-ho així, Déu no sols es fa present enmig nostre, no sols es fa un de nosaltres, sinó Algú que com-parteix la nostra vida, la con-viu i la com-pateix (d’aquí la seva com-passió vers tot el gènere humà). L’interessant en l’evangeli segons sant Joan és saber que Ell ha plantat la seva tenda amb els mateixos ressons que aquella altra tenda, la del Trobament en el desert en dies de Moisès. Déu, a més, es fa ara trobadís i accessible, acollidor, hospitalari...


Enlloc diu, però, que hagi aixecat la seva tenda, sinó que per la fe sabem i creiem que un cop establert enmig nostre no és Ell qui marxa plegant veles, sinó nosaltres que passem de llarg, sovint de puntetes, de la seva presència. Que aquesta Eucaristia sigui per a nosaltres aquest punt de trobada amb Ell. No deixem passar aquesta oportunitat de començar l’any amb la seva companyia!