dimecres, 22 de gener de 2014

NO HI HA PITJOR PARALÍTIC QUE EL QUI NO ES VOL MOURE...

Dimecres, 22 de gener de 2014
1 Sa 17, 32-33.37.40-51/Sl 143/Mc 3, 1-6

Diuen que no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure. Penso que avui l’Evangeli ens diu una cosa semblant: també no hi ha pitjor paralític que el qui no es vol moure. I l’immobilisme, en les qüestions de l’esperit, és sinònim de mort.

Estem acostumats, jo el primer, a posar-nos davant l’Evangeli d’avui i deixar-nos enlluernar pel gran miracle. Un home amb la mà paralitzada, probablement un home que portava setmanes i setmanes anant dissabte rere dissabte a la sinagoga, que si demanava alguna cosa més que ésser guarit era demanar almoina en trobar-se impedit per fer segons quines feines, ara és posat per Jesús al mig, a la vista de tothom. Imagino que el pobre home no tenia ni idea que aquell dissabte anava a convertir-se en el protagonista de l’escena. Aquell home és cridat per Jesús i aquest, fent la gran pregunta: Què s’ha de fer en dissabte, fer el bé o deixar de fer-lo, salvar una vida o deixar-la perdre? i observant el mutis general de l’assemblea, va i el guareix... i ja està!! Segurament nosaltres serem els primers (i, a jutjar pel final de l’escena, els únics) que ens posarem dempeus i aplaudirem dient cofois des del fons del cor: Molt bé, Jesús, els has deixat amb un pam de nassos, aquests fariseus, i de pas els has demostrat qui té el poder, qui és el qui mana, sí Senyor!... I ens tornarem a les nostres cases tant cofois i tant contents, com els fariseus de l’escena... sense haver canviat res, perquè, em temo, no hem entès res... i jo el primer!

Però ells callaven, diu el text. A la pregunta de Jesús, ells callaven. I mai el silenci esdevé tant eloqüent. Perquè, qui era, doncs, el veritable paralític? Qui el terriblement anquilosat en la manera de pensar i de viure? Em sembla que el text ens vol dir que qui tenia la mà paralitzada per fer el bé (i tant de bo només fos la mà!!!) no era aquell pobre home, aquest no era el veritable malalt. De fet és l’únic la malaltia del qual té remei, doncs torna a casa restaurat, guarit. La mirada de Jesús, els seus sentiments quan diu: Llavors se’ls mirà tots, indignat i entristit pel seu encegament... ens ho revelen tot: Jesús volia fer un miracle més gran... però la duresa de cor, l’encegament dels presents, la paràlisi del cor i l’enteniment (les pitjors paràlisis de totes) ho han impedit. No, quan Jesús fa el miracle ningú no lloa Déu, ningú no aixeca la veu donant-ne gràcies, ni canta les meravelles observades. Si nosaltres ho fem, probablement és que no hem entès que el text ens demana prendre’ns seriosament la pregunta de Jesús: Què s’ha de fer... fer el bé o deixar de fer-lo? Pregunta que ens arriba, si la volem escoltar, en tota situació de la nostra vida, en cada moment que ens cal fer una opció, en cada moment que se’ns demana fer una tria. Hi ha molts tipus de paràlisi: la mandra, el costum, el què diran, el què pensaran, el sempre s’ha fet així, el políticament correcte... I no són fàcils de veure, perquè no hem escoltat bé la pregunta que Jesús ens fa. Per exemple, és fàcil veure en els fariseus el retrat de la jerarquia de l’Església i pensar: Això, això va per a ells, a veure si es posen al dia! Però oblidem que també és paràlisi quan un govern no actua segons dret bé perquè s’ha instal·lat en la corrupció, bé per mantenir uns vots... Com també és paràlisi que ningú no digui que no pot ser que uns manifestants boicotegin una missa del Gall a Sabadell emparant-se en la llibertat d’expressió. Si la llibertat degenera en vandalisme ja no és llibertat, és violència. Com també és paràlisi quan les meves pors o inseguretats ofeguen que pugui fer el bé, acollir sense prejudicis, estimar tothom sense fer distincions, cercar el bé comú...


Venim aquest vespre donant gràcies a Déu per la seva Paraula que sempre ens qüestiona, que sempre ens fa preguntes, per no dormir-nos, per no pensar que la conversió és cosa d’un dia i prou, sinó per poder fer un constant i profund examen de consciència de nosaltres mateixos, del que ens motiva, del que ens mou, no a la llum del què diran ni de les modes, sinó a la llum del que Ell ens diu. El voldrem escoltar? Només així podrem ser guarits de les nostres paràlisis.