dimecres, 29 de gener de 2014

VA D'IMATGES...

Dimecres, 29 de gener de 2014
2 Sa 7, 4-17/Sl 88/Mc 4, 1-20

Si em demanessin que digués què és la conversió crec que la primera definició que donaria, avui ho pensava, és: Deixar que Déu sigui Déu. Que, ben segur, és el més difícil de fer a les nostres vides, perquè partim sempre d’una imatge de Déu que, per força, ha d’anar ajustant-se a la realitat, una realitat, Déu, que a mida que l’aprofundim se’ns mostra inabastable, per nova, per inesperada, per sorprenent. És que a Déu no el podem encabir en mesures humanes, perquè senzillament ens quedem curts.

Mirem sinó les imatges de Déu que ens donen avui les dues lectures principals. En la primera lectura trobem el profeta Natan enviat per Déu per donar una notícia urgent a David. Aquest havia concebut en el seu interior la idea de construir un Temple per a l’arca de Déu, que és com dir de voler fer un palau a Déu (no sabem si per devoció o per política). Com sigui, David ho té clar: el rei viu en un palau, no pot ser que el Déu d’Israel visqui en una tenda de campanya, en una khaima del desert! Però la paraula que Natan adreça de part de Déu al rei és molt curiosa: Tu m’has de fer un casal per residir-hi? Pregunta un xic irònica. Déu comença fent un repàs del que ha viscut amb el seu poble: D’ençà del dia que vaig fer pujar d’Egipte el poble d’Israel fins ara, no he residit mai en cap palau... I tot el que segueix és aquesta història de nomadisme viscuda per part de Déu. Es podria dir que tenim la imatge d’un Déu a qui no li agrada gens restar-hi “tancat”, d’Algú que no ha parat de moure’s allà on el poble ha anat fent cap. Ell, que és guia d’Israel, es fa camí, es fa nòmade, itinerant, transeünt com ho és el seu poble. Hi pot haver una imatge més clara de com es fa PROPER amb els seus? Però, heus aquí la paradoxa: el Déu que es mou, el Déu dinàmic, que no para quiet, és el mateix que promet estabilitat al seu ungit: una casa que no deixarà de regnar, una aliança perpètua. D’aquí que sorgeixi la figura d’un messies descendent de David quan ja no hi ha monarquia.

L’altra imatge ens la dóna l’Evangeli. És la bonica imatge del Sembrador que, com hem escoltat en l’aclamació abans de l’Evangeli, és Crist mateix. Aquesta imatge de Déu també té la seva paradoxa. El Sembrador no para de dir-nos: Escolteu! I sembra la seva llavor. La paradoxa és que semblaria que no és un bon sembrador, perquè qui ha fet de pagès o en coneix algú, sap que mai no se sembra sense haver preparat bé la terra, sense assegurar-se que la feinada de sembrar no tindrà un mínim de recompensa. El nostre Sembrador, en canvi, no perd l’esperança fins en aquella terra en què sembla que res no pot sortir. Segueix sembrant, segueix vetllant... segurament perquè Ell sap que el cor humà no és una terra qualsevol, és terra sagrada, per molt que estigui castigada i resseca. Ningú no pot manipular-la, ningú no és digne de fer-ho, sols Déu; però Ell no ens manipula mai, Déu sembra i espera, sembra i accepta la nostra llibertat: tant el nostre no rotund a la seva proposta de comunió, d’aliança; com el nostre ja en parlarem en un altre moment; com el nostre incondicional.

Aquest és el nostre Déu també avui: no el podem encabir en mesures humanes i per això la nostra conversió és, bàsicament, anar polint la nostra imatge encara massa humana de Déu, per descobrir Qui és Ell, realment. Li volem fer un palau, però s’escapoleix. I descobrim que, tot fent camí amb nosaltres i havent plantat el seu Tabernacle enmig nostre, esdevé la nostra Roca, la nostra estabilitat davant els temps canviants o les inseguretats.


Aquest és el nostre Déu també avui: sembrant sense fer diferència entre les persones; sembrant la seva Paraula arreu sense mesura; tot esperant de trobar aquest tros de terra, per ínfim que sigui, en què arreli i neixi el bri i amb el bri la fulla i amb la fulla el fruit d’una vida lliurada. És molt pacient amb nosaltres. Sembrarà, trucarà una i una altra vegada, perquè coneix els nostres impediments, les nostres febleses i càrregues feixugues. Ho farà una i una altra vegada, perquè estima el nostre bé. Aquest Déu és el que celebrem en cada Eucaristia!