dimecres, 8 de gener de 2014

QUAN VOLEM, ESTEM ATENTS



En el començament del darrer llibre d’Albert Sánchez Piñol, Victus, el protagonista és en un castell francès en el segle XVIII on està aprenent a ser enginyer per mitjà d’una pedagogia dura i contundent. Una de les coses que més se li demana és que estigui atent. Que sàpiga veure i descriure al detall tot el que hi ha al seu entorn, siguin objectes o persones. En un moment determinat el mestre li demana: “Com són les sivelles de les meves sabates?”. El protagonista primer intenta mirar de reüll, però el mestre li ho impedeix. Després de fer diferents esforços de memòria ha de confessar que no sap com són les sivelles de les sabates del seu mestre. Davant d’aquesta confessió aquell li diu: “Les meves sabates no porten sivella”. En canvi, quan més endavant, passat el temps, el mestre li pregunta que descrigui el que hi ha darrera d’ell, a cinquanta metres lluny, el protagonista respon amb tota claredat: “Una dona passeja i agafa flors” i descriu amb tota classe de detalls com és la noia i què feia poc temps abans. De fet era la dona de la que estava enamorat. L’instructor li diu: “Te n’adones? Quan volem, estem atents”, i una mica més endavant li diu: “Si vols ser enginyer has d’estar sempre atent i, per estar sempre atents, t’has d’enamorar de la realitat”.

Enamorar-se de la realitat, del món tal com és? És possible això? Déu mira la realitat, el món, amb total intensitat, res li passa per alt i malgrat tot el salmista pot dir: “Que el Senyor giri cap a tu la seva mirada i et doni la pau”. Aquesta mirada a qui no se li escapa res, és una mirada lluminosa, que il·lumina i dóna pau. És la mirada d’Algú que estima, d’un enamorat. Però Déu pot estar enamorat de tot el que és i passa en el nostre món?

Segons l’Evangeli de sant Joan la paraula “món” té tres sentits. Un primer sentit és el que es troba en el pròleg de l’Evangeli, al capítol primer, on “món” és tot allò creat que deu la seva existència a la Paraula eterna de Déu. El món és obra de Déu, per tant, bo i està sostingut per la mateixa Paraula que li deu l’existència. Déu l’estima i el sosté.

El segon sentit de la paraula “món” es troba en el capítol tercer de l’Evangeli de Joan, que diu: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill unigènit”. Aquí “món” són els homes, la humanitat. Aquí no sols Déu els crea i els sosté, sinó que “aquell qui era la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”, “perquè tinguem vida i en tinguem a desdir” i per això Déu arribarà a donar la vida.

Hi ha un tercer sentit de la paraula “món”, també en el mateix Evangeli. Diu així: “Si el món us odia, sapigueu que m’ha odiat a mi primer”. En aquest tercer sentit “món” és allò que s’oposa a Déu. És aquesta teranyina que hem teixit entre tots i contra tots que ens té presoners, ens aïlla perquè ens fa desconfiar els uns dels altres. Aquí podríem dir que Déu lluita en contra d’aquest món perquè vol alliberar l’home d’ell.

Déu ha vist el món, el nostre món, a nosaltres embardissats, atrapats pel món inhumà que ens hem construït, però ens ha mirat amb ulls d’enamorat. Sap de les nostres pors, de les nostres esperances i s’ha quedat amb nosaltres, és l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres. Ens vol salvar  del món que hem construït nosaltres mateixos i que s’oposa a la nostra llibertat, a la vida, a Ell. 

El Senyor vol que aprenguem a mirar, que no anem pel món com talps o zombis, sinó mirant, veient-hi. Però que sapiguem mirar com Ell, que tinguem els seus ulls d’enamorat, que uns ulls que s’enamorin del món. És fàcil admirar la natura i fins idealitzar-la. Però què difícil és enamorar-se i encara menys estimar el nostre món humà. Què difícil és enamorar-se de la realitat quotidiana en la que vivim. Ens és difícil veure el món que Déu vol dins el món que hem teixit i malmès. Però cal fer-ho, cal enamorar-se, tenir els ulls plens de tendresa i confiança com els de Maria que “conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava”.

Hauríem de guardar els records d’aquest any que hem acabat i que la mirada del Déu enamorat il·lumini els nostres records difícils i tèrbols. I amb la nostra mirada en la seva mirada anar mirant rostres, fets, ocasions perdudes... amb la mateixa atenció que demanava el mestre del castell francès al protagonista de la novel·la. Veure’ns amb els ulls enamorats de Déu, aquesta mirada lluminosa que no passa per alt cap detall, que sap totes les nostres defallences i incoherències, però que s’ha quedat amb nosaltres. Per això vol que participem del seu enamorament i amb ulls atents sapiguem veure amb una mirada clara i lluminosa, no feta d’ignorància o ingènua, sinó forjada per la fe i l’esperança, el món de Déu que nia, viu, lluminós, ple de força i esperança dins la presó que hem construït de desconfiança i rutina.