diumenge, 19 de gener de 2014

ETS EL MEU SERVENT, ESTIC ORGULLÓS DE TU

Diumenge II, 19 de gener de 2014
Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians
Is 49, 3.5-6/Sl 39/1 Co 1, 1-3/Jn 1, 29-34

¿Qui no ha experimentat mai l’efecte balsàmic que tenen unes paraules de confiança, de coratge, d’ànim en un moment determinat de la nostra vida? Especialment aquelles paraules que ens fan sentir que la nostra feina no és en va, que el que fem –malgrat les nostres humanes limitacions i que allò mateix que fem no és un gran què–, té la seva vàlua per algú, ni que sigui només per a una persona. Qui mai no les ha rebudes, aquestes paraules, sap molt bé la set que hi rau dins la seva ànima per sentir-les, fins i tot quan hom sap, de tant que li han dit, que ha de fer les coses per al Senyor sense esperar-ne cap agraïment humà. Quan aquesta paraula d’ànim, de reconeixement, arriba és com l’aigua fresca quan un té set; és com el bàlsam que suavitza i guareix qualsevol ferida.

Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu. Sembla que Déu ens conegui, oi? Que conegui perfectament que també nosaltres, de tant en tant, necessitem escoltar aquestes paraules d’ànim i força. Perquè és justament la paraula que el profeta rep de part de Déu per al poble: Estic orgullós de tu. I la Paraula de Déu no és paraula morta, en tot cas som nosaltres que l’ofeguem i la fem improductiva. La Paraula de Déu és paraula viva, que convida sempre a no restar cofois i pagats de nosaltres mateixos, sinó una paraula dinàmica, carregada de poder per tirar endavant, per no quedar-nos ancorats en temps passats, d’aquells que sempre pensem que eren millors que els que avui ens toca de viure.

Ens arriba aquesta Paraula també avui a nosaltres. A tots i a cadascú de nosaltres, perquè Déu no fa diferència entre les persones. Déu et diu avui a TU: home o dona, infant o adolescent, jove, adult o ancià, solter, casat o vidu: Ets el meu servent i estic orgullós de TU. En la mesura que ens comportem com el que som, fills i filles de Déu, anirem escoltant aquesta paraula: Estic orgullós de tu... i no necessitarem sentir altres estranyes paraules falagueres i buides que no vénen d’Ell. I aquesta Paraula també ens arriba en aquesta setmana en què des d’ahir hem començat a pregar, com cada any per aquestes dates, per la Unitat dels Cristians. Crec que podem sentir i prendre aquesta paraula de part de Déu com el Seu reconeixement a tots els esforços duts a terme des de les diferents Esglésies, Comunitats eclesials i denominacions cristianes, esforços fets per acollir-nos més entre nosaltres, per poder-nos entendre més des de les diferents realitats, per tot allò que ha implicat de creixement i coneixement mutus... Ara bé, en aquest sentit, ens arriba aquesta Paraula de la mateixa manera que plasma el text d’Isaïes que hem sentit proclamar: És massa poc que siguis el meu servent per restablir les tribus de Jacob... t’he fet llum de tots els pobles! La Paraula ens empeny a seguir endavant, a no dormir-nos, a no pensar que tot està fet... sinó a seguir treballant perquè tant l’escàndol de la divisió com la temptació de la uniformitat puguin desaparèixer ben aviat dels nostres horitzons respectius.


¿La solució? Fer cas del Baptista: seguir mirant TOTS cap el mateix costat, cap el qui de veritat és el centre: Mireu l’Anyell de Déu! No podem fer altra cosa (si és que volem reeixir en aquest treball ecumènic comú com a cristians i cristianes en el nostre segle XXI), que mirar l’Únic capaç d’esborrar les nostres diferències superficials, l’Únic capaç de guarir les nostres ferides històriques, les nostres grans incomprensions, que mirar JESÚS per poder escoltar algun dia, esperem que no massa llunyà, tots junts (com la gran família que ja som pel baptisme) un gran i rotund: ETS EL MEU SERVENT, ESTIC ORGULLÓS DE TU!