diumenge, 8 de juny de 2014

CAMPIONS EN ESCAPISME

Diumenge, 8 de juny de 2014
Solemnitat de la Pentecosta
Ac 2, 1-11/Sl 103/1 Co 12, 3b-7-12-13/Jn 20, 19-23

Hi ha una tendència humana a la simplicitat (tot i que sovint ens compliquem la vida amb tantes coses). Una tendència, ho podríem dir així, al mínim esforç. I això indubtablement ha donat fruits positius: que hem d’aixecar un gran pes? Inventem la politja i llestos. Que hem de pujar molts pisos? Doncs inventem l’ascensor. Que ens resulta complicat arribar a un lloc? Cerquem una drecera... Amb tot, també hi ha, dins d’aquesta tendència una vessant que pot ser malaltissa quan no clarament un pecat: que haig de fer molta feina? Em busco un ajudant i li carrego la feina a ell. Que faig alguna cosa malament? Li carrego la culpa a un altre o busco mil justificacions. Som campions de l’escapisme.

Déu sembla conèixer-nos molt bé quan la setmana passada, a la primera lectura de la Festa de l’Ascensió, sentíem les paraules dels àngels adreçades als primers deixebles que contemplaven com Jesús pujava al cel: Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel? És un toc d’atenció també per a nosaltres, perquè també tenim aquesta temptació: mirar cap amunt i esperar que totes les solucions ens vinguin del cel sense mullar-nos, asseure’ns còmodament i esperar.

La mateixa temptació la tenim avui, en la Solemnitat que celebrem. Avui celebrem el naixement de l’Església, que tu i jo, que tots nosaltres sense excepció, els batejats en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, som un sol poble. I podem tenir la temptació de pensar que ja ha vingut l’Esperit Sant i, per tant, que tota la feina ja està feta. Per dir-ho clar i català: que Déu ja s’ho farà, perquè és Totpoderós i nosaltres còmodament aquí esperant els beneficis.

Però el que avui celebrem és el naixement d’una comunitat, d’un poble, l’Església, que no ha nascut per quedar-se plegada de mans, sinó per participar de la Vida que li ha estat donada, en els beneficis i les responsabilitats. De fet celebrem que Déu, enviant l’Esperit Sant, ha fet real el que Jesús havia dit als seus deixebles abans de patir la seva Passió i la seva Mort (Jn 15, 15): Ja no us dic servents, perquè el servent no sap allò que fa el seu amo; a vosaltres us he dit amics, perquè totes les coses que he sentit a dir al meu Pare, us les he fetes saber. Ja no hi ha secrets entre Déu i nosaltres, com no hi ha secrets entre els bons amics.

“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. Llavors alenà damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant”. Alenant damunt nostre Jesús ens recrea, com Déu alenà damunt Adam i en féu un ésser vivent. Alenant damunt nostre, enviant-nos l’Esperit Sant, ara compartim la seva vida, compartim la seva voluntat, compartim els seus sentiments damunt la gent, compartim la seva missió: per confessar-lo entre els homes i dones del nostre món, per perdonar com Ell ens perdona, per estimar com Ell ens estima.

Veniu, oh Sant Esperit,
des del cel al nostre pit,

amb un raig de llum divina. SÍ, VENIU, ESPERIT SANT!!!