dissabte, 21 de juny de 2014

TOT PER UNA VINYA...

Dimarts, 17 de juny de 2014
1 Re 21, 17-29/Sl 50/Mt 5, 43-48


No és políticament correcte el que diré, però el rei Acab em cau bé. M’explico. No és políticament correcte perquè, vist el que ahir vam escoltar que havia fet, no és per riure-li les gràcies, sinó més aviat per dir-li les coses tal i com les hi diu el profeta Elies: Has comès un assassinat i ja tens la vinya. I entenc que no és políticament correcte dir que em cau bé perquè, a través de la seva esposa, en l’assassinat han estat embolicats els notables i els ancians de la ciutat que, per manament reial, han fet mans i mànigues per aconseguir els dos testimonis de rigor, sense escrúpols i, amb un simulacre de judici just, han manipulat tothom fins consumar la sentència de mort de Nabot.

Però el rei Acab em cau bé perquè té les reaccions típiques d’un adolescent que, justament, està en procés de creixement, de maduració i, per tant, té totes les possibilitats davant d’ell per reeixir en la vida i també tots els perills per ser manipulat, per deixar-se influenciar. Com, sinó, interpretar aquesta reacció? Acab se’n tornà tan contrariat i malhumorat que, arribant al seu palau, se n’anà al llit, girà la cara i no volia menjar res. El rei Acab em cau bé per empatia. Perquè, en el fons, la seva vida és com la nostra, una vida en construcció i, com a tal, una vida on cal posar-hi molta atenció als fonaments.

El bonic en el relat és la intervenció de Déu i la consegüent reacció d’Acab. Déu envia el seu profeta, que se la jugava, perquè les relacions entre ells dos i Jezabel no eren massa bones. Déu envia Elies amb el manament de dir les coses tal i com són: T’has venut a la maldat que ofèn el Senyor. Clar i català! Però, de fet, Déu es comporta amb Acab com un veritable pare amb el seu fill, no maquillant-li les coses, sinó confrontant-lo amb la crua realitat perquè espavili, perquè reaccioni i s’adoni del que ha fet i les conseqüències que això té per a ell i per a tot el poble. El “bon fondo” d’Acab es posa de manifest quan capta que n’ha fet una de molt grossa i s’humilia, reconeixent el seu pecat. I Déu li reconeix com a autèntic aquest penediment i el perdona. Però el pecat ha fet forat i la violència engendra violència. La seva dinastia no té garantia de futur, perquè ha estat construïda sobre la força bruta i la mentida... i això té un preu.


M’agrada pensar que no hi ha pecat ni blasfèmia, com ho deia el mateix Jesús, que no pugui ser perdonat quan hi ha un sincer penediment, un sincer adonar-se que la nostra feblesa, posada a prova o portada als extrems pot fer barbaritats. L’esperança d’Acab, el seu penediment i el seu perdó, són també la nostra esperança. Només ens cal ser prou valents d’entomar allò que Déu digui sobre nosaltres, com féu Acab, encara que ens pugui fer mal, sense justificar-nos, sense amagar-nos, perquè Déu no vol enganyar-nos ni que ens enganyem, sinó que abandonem l’adolescent que tots tenim dins i passem a la maduresa d’una relació autèntica amb Ell i amb els altres. Fet aquest pas segurament anirem aprenent que ni la violència ni l’extorsió, ni la maledicència ni el prejudici, poden tenir lloc en aquells que confessem el Seu Nom si volem ser bons del tot, com ho és el nostre Pare del cel.