diumenge, 22 d’octubre de 2017

Cadascú a casa seva i Déu a casa de tots (Diumenge 29)

"És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?" Aquesta és la pregunta comprometedora i maliciosa que fan a Jesús en l'evangeli d'avui. Per entendre l'abast de la pregunta és com si avui li preguntéssim a Jesús si és lícit o no aplicar l'article 155 de la Constitució Espanyola a Catalunya. Responent Sí als dos casos Jesús es posaria en contra la majoria de la població i es convertiria en un traïdor al seu poble. Responent No als dos casos desafiaria l'autoritat més poderosa i esdevindria un sediciós.

La resposta de Jesús és coneguda: "Retorneu al Cèsar el que és de Cèsar i a Déu allò que és de Déu"; és una frase que ha ultrapassat l'àmbit religiós per esdevenir una dita popular que significa donar a cadascú allò que li correspon. Jesús no dóna cap resposta evasiva ni diplomàtica, sinó que posa a lloc els qui li fan la pregunta: un grup de fariseus i d'herodians, els primers uns jueus nacionalistes religiosos que no arribaven a la radicalitat com els zelotes, i els segons una minoria benestant a favor de Roma; és a dir, dos grups antagònics sorprenentment units per comprometre Jesús. Per actualitzar aquesta barreja és com si partits polítics oposats i que s'han insultat durant les campanyes electorals, siguin capaços d'anar plegats contra un tercer amb arguments de defensar l'estatus social, econòmic i polític del moment.
 
Per això Jesús reacciona amb virulència quan li fan la pregunta dient-los: "Hipòcrites, perquè proveu de comprometre'm?". L'habitual "savoir-faire" de Jesús en les seves relacions socials aquí se'n va en orris. Jesús respon amb contundència i anomena públicament hipòcrites els seus interlocutors per denunciar  que no podem barrejar interessadament les coses: en el cas de l'evangeli es tracta de la religió que marcava la identitat del poble d'Israel i la moneda romana que exemplificava una dominació política i militar. Eren dues realitats candents que vivien plegades i sovint en conflicte. Jesús diu de no fer ploure sobre mullat, de no jugar amb la realitat per aprofitar-se'n, de no buscar bocs expiatoris, de no voler eliminar els qui no es deixen manipular; per això se'ns acut una dita catalana semblant a "Retorneu al Cèsar el que és de Cèsar i a Déu allò que és de Déu" i que podria servir pel nostre avui: "Cadascú a casa seva i Déu a casa de tots".