"No es va buidar el pot de farina ni s'abaixà
l'oli de la gerra." Aquesta és
la conseqüència de fer cas a la paraula del profeta Elies. La viuda pobra de la
primera lectura anteposa la demanda de l'home de Déu a la seva pròpia
necessitat i li amassa un panet amb la darrera provisió de farina i oli que
tenia. Es tracta d'obediència cega a l'autoritat religiosa? Es tracta de
submissió femenina? Es tracta d'humiliació a un pobre? Cap de les tres coses:
es tracta de creure incondicionalment la paraula del profeta on hi batega la veu d'un Déu provident. El gest obedient a la petició d'Elies obté el seu
premi, que no és el rebost ple sinó la garantia que la providència divina l'assistirà
enmig de les dificultats. Aquesta experiència de sentir-se acompanyat per la
providència divina dóna més seguretat existencial que l'assegurança de vida més
cara i completa que puguem contractar.
La carta als Hebreus continua
fent-nos enlairar la mirada a les altures per contemplar Jesucrist entronitzat
a la dreta del Pare. Aleshores entendrem el que explica. Mantenint la
mirada enlairada, se'ns diu que Jesucrist tornarà a baixar de les altures "per salvar aquells qui esperen el moment de
rebre'l." Entre els qui esperen és on podem situar a la viuda pobra del panet, però sobretot es refereix als creients en Jesucrist que esperen el reu retorn
definitiu per donar acompliment a les promeses divines i a les esperances
humanes de plenitud. Perquè ser creient implica obrir-se a una dimensió
existencial més ampla, més alta, més llarga i més profunda; i sobretot
governada per Déu. Aleshores la nostra mirada existencial s'eixampla i la
nostra comprensió de la realitat s'amplia, permetent-nos encaixar situacions
que sense fe esdevindrien insuportables. Per a un creient la realitat pot ser
dramàtica, però mai desesperada.
És en
aquest emmarcament creient que també entendrem la reacció de la viuda pobra de l'evangeli.
Sense que ningú li ho demani mostra la seva dignitat creient al dipositar en el tresor del
temple dues monedes petites, "el
que necessitava per a viure", especifica Jesús. La contribució d'aquella
dona al manteniment del temple era irrisòria, però amb ella mostrava el seu
agraïment al que el recinte significava, amb ella expressava la seva confiança i
el seu compromís amb aquest món intangible però real de la vida creient. El
contrast que Jesús descriu entre la vídua pobra que aporta una misèria i els
creients rics que aporten molt és per subratllar el valor immens d'una fe compromesa
que les circumstàncies de la vida posa a prova constantment. És fàcil creure i
ser generós quan tot va a favor, però quan els vents bufen en contra és quan la
fe i la generositat que mostrem és la que veritablement teníem. Cantar amb el
salmista "Lloa el Senyor, ànima
meva" és bonic quan tot va bé, però fer-ho quan venen mal dades és quan té mèrit de debò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada