"Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a
l'Anyell!". Aquesta és la proclama
que cridava amb totes les forces una multitud incomptable de gent de totes les
nacions, de totes les races, de tots els pobles i llengües. També es diu que
anaven vestits de blanc (sort!) i amb palmes a les mans. Aquesta és la visió
celestial que contempla el vident Joan en el llibre de l'Apocalipsi. Estem
d'acord de totes totes que es tracta d'una escena celestial, perquè a la terra no
és possible que una multitud tan incomptable i tan diversa cridin la mateixa
consigna, al mateix temps, i amb totes les forces. O potser sí? Dient "potser
sí", no pensem en les manifestacions multitudinàries a favor de la
pau de fa anys, ni tampoc en les darreres manifestacions de l'Onze de setembre, sinó que pensem en la gran assemblea de creients en Jesucrist
d'arreu del món que hauríem de ser capaços de proclamar junts una lloança a Déu
i a Jesucrist. I si no som capaços, ho farem al cel; però com més ens hi
esforcem, com més explícit i compromès sigui el nostre testimoniatge terrenal de
fe, serà més possible formar part d'aquesta gran assemblea celestial. Aquest és
el missatge encoratjador que l'Apocalípsi dedica a aquells cristians martiritzats
per alterar la pax romana, per adorar
Jesucrist com a Déu i negar-se a adorar l'emperador. Afortunadament, això ja no
passa a casa nostra, però la passada guerra civil deixà una quantitat important
d'homes i de dones màrtirs de la fe, occits pel simple fet de ser "de
missa", de ser monja, frare o capellà. Els qui venim al seu darrera no
demanem cap venjança ni cap indemnització: els venerem com a màrtirs de l'Església
terrenal que gaudeixen de vestit blanc i de palma a la mà en l'Església celestial.
Aquesta tensió existencial que
produeix la fe entre la realitat terrenal i la celestial és inexistent per qui
no creu i no aspira a una vida més enllà de la mort. Per qui no creu, tot es
centra en l'ara i aquí, important i decisiu, però no exclusiu per a un creient.
Els creients vivim l'ara i aquí sabent-nos i sentint-nos fills estimats de Déu,
i això ens dóna confiança i esperança que ho assaborirem de manera plena a la
casa del Pare, que és a les altures. Això és el que ens deia la primera carta
de sant Joan.
L'evangeli de sant Mateu
presentava el fragment de les benaurances que també manifesta l'estira i
arronsa del creient entre aquest món que passa i la vida celestial que perdura.
Se'ns insisteix una i altra vegada que el capteniment proposat està amarat de
promeses divines de felicitat. No es tracta de cap assegurança de vida
celestial, sinó d'un tarannà per arribar-hi. Això és, en definitiva, el que celebrem
avui, festa de Tots Sants: que hi ha tants creients que gaudeixen de la vida
benaurada del cel. Això és el que celebrarem demà en la commemoració dels fidels
difunts, especialment els de les nostres famílies, quan pregarem perquè ells també
participin d'aquesta vida celestial. I al cel ens hi puguem trobar tots plegats!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada