dilluns, 10 de juny de 2013

NO SOM UN BONSAI



Ja fa uns quants anys que, quan arriba la primavera, en el nostre convent d’Arenys, en el claustre, es fa una exposició de bonsais. Són d’una gran bellesa, fruit d’un dur i pacient treball i d’un gran sentit artístic. M’agraden els bonsais. Admiro els jardiners que en tenen cura i paciència en cultivar-los. I cada any espero l’exposició per poder gaudir de veure’ls amb deteniment. Però això no treu que cal dir que poques coses hi ha tant poc expressives de la nostra fe com el bonsai. El cristià, podríem dir, és tot el contrari d’un bonsai, encara que molts s’ho pensin i alguns, fins i tot, ho visquin així.

Sant Pau, abans de la seva conversió, era un perfecte bonsai. Ben retallat per totes les lleis i normes. Era meticulós complidor de la Llei. Pau diu d’ell mateix que, abans de conèixer Crist, en quant al compliment de la Llei, “era irreprensible”. Molts creuen que un bon cristià és precisament això: complir! I si és així hom es pregunta: Per què es va convertir sant Pau? Què calia canviar en un home irreprensible? Era un perfecte bonsai: No fer això! No tocar allò altre! Tallar per aquí, no dir, no fer... Tot ben petit, mesurat, controlat. Tot dins les normes i prescripcions. “Irreprensible” i, malgrat tot, no era del grat de Déu. S’havia de convertir, girar, canviar?, però... què?

Quan, per a Pau, tot estava clar i sota control i fins controlava els altres... “Déu li mostrà el seu Fill”!! Ara ja no es tractava de retallar, d’empetitir, sinó de deixar que la vida brollés a desdir. No es tractava de complir una Llei, sinó deixar que el Pare et mostri el Fill. O, com diu en un altre indret, “Jo he vist el Senyor!” o, com trobem que diu a la carta als filipencs, “Jesucrist es va apoderar de mi”. I ell mateix dirà: “i tot el que considerava avantatjós ho vaig trobar desavantatjós comparat a haver trobat Crist”. Ja que “el Pare, tot donant-nos el seu Esperit, ha vessat el seu amor en els nostres cors”.

Els cristians no som bonsais, no es tracta, doncs, de retallar, d’empetitir; sinó de deixar que la saba de Déu corri per les nostres venes, creixi, s’expandeixi. No som un bonsai retallat, sinó que hem de créixer, consolidar-nos i donar fruit abundós.

No som un bonsai a qui no li toca amb prou feines l’aire, ni el fred, ni la calor. Ens hem d’exposar als quatre vents. No deixem que ens acotin, ni ens vigilin la nostra fe els encotillats pel políticament correcte. La nostra fe ha de viure i créixer a casa, al treball, a l’economia, a la política, a la plaça. No volem que ens barrin el pas els tòpics del que és o no correcte en el nostre món del pensament únic. Amb humilitat, amb respecte, però amb convicció, hem de fer créixer i expressar la nostra fe.

No som un bonsai que viu sol en una torreta, sinó que som un bosc i del bosc vivim. D’ell hem rebut la llavor i la saó dels segles. Som un bosc on hi ha arbres de totes menes. Pau no sols va predicar als jueus, sinó que va portar el Crist també als pobles pagans. 

Els cristians som un bosc on el món troba ombra, repòs, descans. Som un oasi on, en el seu bell mig, hi ha la Font de la Vida. La remor d’aquesta font són les paraules de l’Evangeli. Avui ens diuen: “Així que Jesús la veié, se’n compadí i li digué: “no ploris”.”

La remor d’aquesta font són les paraules de Jesús que avui ens diu: “Aixeca’t”, certament: “Aixeca’t tu que dorms i Crist t’il·luminarà”.
La remor d’aquesta font són les paraules dels creients que aclamen: “Déu ha visitat el seu poble”.