dimarts, 18 de juny de 2013

DISCULPAR-SE O DEMANAR PERDÒ



Fem servir indiferentment les paraules “disculpa” i “perdona” . Però no son pas sinònims. Disculpar significa, segons el diccionari,“donar raons o proves que descarreguin de la culpa”. Disculpar-se és treure’ns la culpa, constatar que era un malentès, de fet, és mostrar que no tenia cap culpa del que havia passat. O ha estat un fet involuntari, o el culpable era un altre.
  Molt diferent és el fet de demanar “perdó”. La paraula perdonar ve del llatí composada pel prefixa per i el verb donare. El prefixa   per indica una acció total i el verb donare que vol dir regalar, donar. per tant Perdonar voldria dir donar totalment.  Es tractaria que l’ acreedor regala definitivament al deutor allò que li devia. Aquí, doncs, no es tracta de descartar la culpa, o el deute, sinó que es parteix que hi ha un deute, una culpa real. Com diu el Parenostre “Perdoneu les nostres culpes com nosaltres perdonem els nostres deutors”.
  Demanar perdó és reconèixer un deute, una culpa. És demanar que et regalin allò que has de tornar.  És el que diu el salm: ”Feliç l’home qui...dintre seu no manté l’engany. M’he decidit a reconèixer la falta, no us he amagat més el meu pecat”.
Però el que estem veien, ja fa massa dies, amb tanta corrupció, no és que es demani disculpes i menys encara perdó. El que estem veien és una actitud de cinisme. És com si diguessin, picant l’ ullet: “si tu haguessis estat en el meu lloc haguessis fet el mateix” “la nostra única culpa és que no ho hem fet prou bé i ens han enxampat” com si ens retriessin la nostra oculta enveja. És la destrucció de l’ètica pel camí dels fets.
El perdó de Déu és, certament, totalment gratuït però no és el fonament  de la irresponsabilitat. El perdó de Déu no em deixa igual que estava sinó que ha de poder guarir-me, ha de poder fructificar. El perdó de Déu és la possibilitat d’un canvi, d’una nova vida com veiem en la dona de l’Evangeli de Lluc. Per aquesta raó l’Església demana prendre’s molt seriosament el perdó de Déu , tant si és per preparar el sagrament de la reconciliació o no. Demana tres moviments de l’ànima, i dos moviments concrets externs. Primer de tot demana  ser lúcid, fer servir la intel·ligència, fer un seriós esforç conscient d’ autoexaminar-se tenint com a criteri, no el que fa la majoria, ni els altres sinó el criteri de contrast ha de ser Jesús mateix.  El segon que demana és un altre moviment del cor: el dolor pel que he fet, sentir-se no coincidint el que sóc amb el que he de ser. Tercer demana un compromís, un propòsit de canvi, una decisió de no repetir allò que considero dolent.
Però no tot queda tancat dintre meu. L’Església diu que cal parlar, dir, confessar, expressar-ho, demanar explícitament perdó. I finalment reparar, reparar-me. Construir el que he destruït, reparar el que he espatllat. Déu perdona, no té en compte la culpa. Ara a mi cal aprofitar-ho i així puc reparar-me, puc viure en la veritat i no autoenganyar-me. El perdó de Déu ens empeny a la veritat i  possibilita una mirada honesta sobre la nostra vida que no recerca justificacions  ni excuses. Així puc refer la meva vida, o sigui, estimar. Perquè a aquell que molt se li perdona molt estima. Qui s’instal·la en el cinisme o en la disculpa  compulsiva mai obrirà la porta a l’amor.