dimecres, 5 de juny de 2013

EL MIRAR DE DÉU ÉS ESTIMAR I FER DONS

Tobit i la seva dona
Dimecres, 5 de juny de 2013
Sant Bonifaci, bisbe i màrtir
Tb 3, 1-11.24-25/Sl 24/Mc 12, 18-27

M’he fet un propòsit. Estic llegint una obra de Sant Joan de la Creu. Dic que m’he fet un propòsit per dues raons. La primera, perquè ja em donava vergonya haver arribat a la meva edat i no haver llegit mai res d’aquest místic espanyol del s. XVI (havia llegit alguna obra de Santa Teresa d’Àvila, però d’ell res); la segona, perquè és com la tercera o la quarta vegada que ho intento sense èxit. Però ara m’he fet el propòsit en ferm, tot i que em costa Déu i ajuda. Potser he errat d’obra (El Càntic espiritual). Imagino que em costa perquè és com el que diumenge passat deia sobre els gelats: no es pot saber quin gust té la xocolata o la vainilla si no les has tastades mai. Imagino que si un no ha tingut mai una experiència mística profunda tampoc no pot acabar d’entendre el que sant Joan de la Creu mira d’expressar.

Malgrat tot aquest matí, tot llegint el comentari que fa al cant 19, m’he trobat amb aquesta afirmació que m’ha captivat: El mirar de Déu és estimar i fer dons. El nostre sant ho diu com de passada. De fet, quan desenvolupa la idea que té al cap, el llenguatge es torna més complicat i fosc... però aquesta frase és molt concreta i segur que té de fons una experiència ben real i potser repetida: un Déu que ens mira i un mirar que queda concretat en estimació i generositat.

Aquesta frase m’ha semblat que resumia el que trobem en les lectures que avui hem escoltat. Us convido, com ahir ho feia fra Magí, a llegir el text d’avui del llibre de Tobit tal i com el tenim a les nostres bíblies, sense els talls que la litúrgia d’avui ens fa (perquè el tenim tallat, ens manca la pregària de Sara i la veu en off del narrador de la història que posa en paral·lel Tobit i Sara quan tornen cadascú als seus afers: En el mateix moment que Tobit entrava del pati de casa seva, també Sara, filla de Ragüel, baixava del pis de dalt). Us convido a fer-ho perquè el text ens invita a creure en aquest Déu de vida i Déu de vius que l’Evangeli ens posa en llavis de Jesús.

Són dues persones que el text ens mostra, en el seu capteniment i en la seva pregària, com a creients, però dues persones a les quals la fe no els estalvia la pena, la desesperació, la incomprensió. Tobit arrencà el plor i pregà... després de les paraules de la seva esposa: De què et serveixen les teves caritats? On són les teves obres de misericòrdia? Les saps tu i prou! Sara farà el mateix després de les paraules de la seva serventa: Que ningú no vegi mai ni fill ni filla teva en aquest món, assassina dels teus marits! És que em vols matar a mi com els set que has mort? Tots dos, en la seva desesperació, demanaran la mort. Sara fins i tot pujarà al pis de dalt disposada a penjar-se. Dolor i desesperació, fins al desig de la mort... Poca broma! Però el mal i la desesperació (feixucs, insuportables, incomprensibles) no tenen la darrera paraula: Aquell dia foren escoltades les dues pregàries, la de Tobit i la de Sara... i Déu envià Rafael (Déu guareix)... a consolar aquells dos que havien fet alhora el seu prec davant d’ell.


No pot ser d’una altra manera si ens creiem les paraules de Jesús: un Déu de vius, no un Déu de morts. Un Déu que vol la vida, el sentit, la felicitat del l’ésser humà; un Déu que guareix i consola, un Déu que escolta i actua. Un Déu, com deia sant Joan de la Creu, la mirada del qual ÉS ESTIMAR i FER DONS. Si ho creiem, i és el que avui celebrem, esdevindrem guarits capaços de guarir d’altres. Si ho creiem, i és el que avui celebrem, Ell mateix transformarà les nostres vides, és més, potser podrem fer com sant Bonifaci féu, ser capaç de donar la vida fins a la mort, com Jesús ho féu per cadascú de nosaltres.