dilluns, 3 de juny de 2013

BEN CONCRET



Aquesta setmana s’ha fet la jornada de portes obertes a la nova seu de Càritas d’Arenys de Mar. En la part que dóna a la Riera hi ha l’entrada per rebre les persones que demanen ajuda, on són acollides i ateses. També, per la mateixa porta, es fa la distribució de la roba. Per la porta de darrera, més discreta, que dóna al carrer Sant Gabriel, s’ha instal·lat el SAC (Servei d’Aliments de Càritas). És una petita botiga on aquells que ho necessiten poden triar els aliments i altres coses, segons un sistema de punts que se’ls hi ha repartit abans. Així s’evita donar productes repetits o innecessaris.

Tot això ha estat possible perquè la parròquia ha cedit la casa per poder-ho instal·lar tot i també a l’herència de la Carme Tàpies. La parròquia no neda pas en l’abundància, ni la Carme Tàpies era una dona rica, tot el contrari. La Carme, pels anys 70-80, va passar moments molt difícils, personalment i econòmicament, sobretot per poder cuidar la seva germana que tenia moltes limitacions. Càritas i la parròquia la van ajudar en aquells difícils moments per poder sortir de la situació.

Temps després, ella va rebre una herència amb la qual el primer que va fer fou instal·lar un ascensor perquè la seva germana pogués moure’s amb més facilitat. La germana ho va poder gaudir poc temps, ja que va morir aviat. La Carme va continuar vivint simplement i, al morir, ho va donar tot a aquells que la van ajudar: la parròquia i Càritas. Gràcies a ella, doncs, s’han pogut fer les obres de la nova seu de Càritas a la nostra vila.

La compassió és un sentiment molt fort i difícil d’aguantar. Normalment l’aigualim o el reprimim amb mil excuses. Per a la Carme tenir compassió de la seva germana fou un sentiment actiu i compromès, per a Càritas i la parròquia també. No sempre la compassió genera aquests comportaments. Els mateixos apòstols van sentir compassió d’aquella gent que feia hores que estaven a l’entorn de Jesús, però els enviaven lluny a que s’espavilessin. Segons ens diu l’Evangeli els van voler acomiadar. També tenia sentiments de compassió el zelador de la casa d’avis d’Olot. Tant, que no podia veure’ls sofrir i... els matava! Gràcies a Déu, normalment no s’arriba a aquests comportaments, però sí a reprimir la compassió o a escarnir-la per la por al compromís que s’entreveu. Compromís inapel·lable: l’altre et posa davant l’Altre.

Jesús, davant la necessitat, és ben clar. Diu als apòstols: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Cal doncs compassió compromesa, fidel, i no escapolir-se. Però, a la vegada, per no caure en l’orgull o en la desesperació, cal fe. Fe en el Senyor: no escapolir-se i saber que no tot està a les teves mans, tu només tens uns pans i pocs peixos, cal posar-ho tot i... confiar!

Ell, en l’Eucaristia, se’ns dóna per transformar-nos en el seu cos. Per ser els seus ulls, que no s’aparten dels qui sofreixen; per ser els seus peus, que no s’allunyen del germà; per ser les seves mans, que no estan inactives sinó obertes; per ser les seves orelles, que escolten, acullen, comprenen; per ser el seu cor, que sofreix, es compadeix, reflexiona i cerca camins... per compadir.

Però també per això cal que els seus ulls siguin els meus, per veure els altres com Ell els mira. Ell ha de ser a les meves orelles, per escoltar com Ell escolta. Ha de ser a les meves mans, per acollir com Ell acull. Ell ha de ser sobretot en el meu cor, perquè tot vessant-hi el seu Esperit m’ompli del seu Amor. Per saber que no sóc sol: Ell hi és i m’empeny cap els altres germans. Entre tots formem el cos de Crist. No sols jo, entre tots fem el cos de Crist. Entre tots donem acollida a la compassió, entre tots i amb Ell fem real i concreta aquesta acollida. Entrar en comunió amb Ell, present, donant-se en aquest sagrament tant tendre i sagrat de l’Eucaristia.