dijous, 11 de març de 2010

Trucada (Cròniques sarrianenques 28)

Ens ha trucat per telefon. Hem reconegut la seva veu malgrat haver-lo perdut de vista feia temps. Ens explica els passos que ha fet fins aconseguir el número telefònic del convent i ens sorprèn la tenacitat desplegada fins a obtenir-lo.

Li preguntem si ja ha sortit de la presó i ens diu que sí, fa ja set mesos; per això vivim aquesta trucada com un gest de delicadesa, però també detectem que té ganes de parlar i que se l’escoltin, o de motivar-se a tirar endavant explicant el que fa i el què vol fer.

Resulta que viu sol en una casa abandonada sense aigua i sense llum. S’ha comprat una serra amb motor per tallar llenya per escalfar-se i il·luminar l’estança. Diu que vol estar sol perquè sap que és una persona conflictiva i no vol posar-se en problemes.

Com sempre, parlar amb ell esdevé quasi un monòleg. El seu parlar és irrefrenable i ell mateix, durant la conversa, ho reconeix, però segueix desgranant sense pauses els seus primers mesos en llibertat. Visita els metges que li fan el seguiment de les seves malaties físiques i mentals. Diu que “espera” no tornar a caure en la droga i que té molts projectes i ganes de fer coses. Parla també de religió i manifesta el bé que li ha fet assistir a la missa dominical del centre penitenciari. Se li escapa el dir-nos que prega a Déu perquè se l’emporti aviat.

Escoltar això darrer ens ha fet mal perquè evidencia el seu veritable estat d’ànim i perquè als seus quaranta-un anys sembla estar cansat de tot. El seu estil de vida no és gaire afalagador ni amb moltes expectatives d’una vida normalitzada.

Acaba la conversa dient que ens vindrà a visitar un dia. Ho farà??