diumenge, 14 de març del 2010

Germans, tanmateix! (Quaresma 4)

La paràbola evangèlica del fill pròdig ens suggereix un paral·lelisme amb l’actual Església catòlica. Així com el fill pròdig malmet l’herència paterna a causa de les seves disbauxes, l’Església, segons els mitjans de comunicació, és presentada malmetent la seva herència espiritual amb els reiterats escàndols protagonitzats pels seus responsables i portaveus: el papa acusat de protegir capellans pederastes, capellans que es gasten els diners dels feligresos trucant a línies eròtiques, tres mil capellans investigats per pederastes..., per citar només les notícies dels darrers dies.

Deixem pas a la ironia: quina sort que té la nostra societat, i els cristians amb ella, que els mitjans de comunicació, sempre atents, ens informen dels afers eclesials amb neutralitat i objectivitat, sense cap afany manipulador, sense la més mínima tergiversació, sense cap impostació afegida. Només cal llegir diferents periòdics o escoltar diferents agències de notícies per constatar aquest "rigor informatiu".

L’Església, com el fill pròdig, també reacciona a la seva realitat. El seus discursos són, en alguns casos, semblants al del fill penedit: es reconeix el pecat, es demana perdó i s’actua decididament. En altres casos són puntualitzacions a les manipulacions informatives. Tot plegat esdevé un desgast constant que dificulta moltíssim que el missatge evangèlic arribi amb nitidesa. Aquesta distorsió mediàtica permet mantenir la imatge pública (i opinem que premeditada) que s’ofereix de l’Església a casa nostra: la d’un col·lectiu decadent i amb doble moral. Les notícies eclesials o articles d’opinió que periòdicament i estratègicament van apareixent ens ho van recordant subtilment.

Els mitjans de comunicació, continuant amb el paral·lelisme de la paràbola, exerceixen el paper de germà irreprotxable i íntegre, sense fisures, i per tant, amb el dret de queixar-se i de judicar el comportament d’altri. Objectivament, el germà gran pot tenir raó, però s’assabenta de la notícia de forma indirecta, cridant a un criat, en lloc d’anar directament a la notícia i parlant cara a cara amb el pare i el germà. La notícia filtrada que ha rebut li serveix per pronunciar-se de forma categòrica i excloent. Això no és honest ni transparent i esdevé un viu retrat del tarannà amb que es recullen i es donen les notícies, no només les eclesials. Cert que els mitjans de comunicació han de servir per denunciar i opinar, però el problema és que ells no tenen qui els faci de germà gran, ni un pare bo que els faci anar més enllà de les primeres impressions.

La paràbola evangèlica no ens explica com reacciona el germà gran davant les explicacions integradores del genitor. Tampoc cal. La pretensió fonamental del relat és subratllar que Jesús “acull els pecadors i menja amb ells” i, de retruc, posar en evidència els qui es converteixen en jutges impassibles dels altres, ja siguin persones irreprotxables, gent d’església, governants, o mitjans de comunicació.