diumenge, 7 de març de 2010

La bardissa cremava, però no es consumia (Quaresma 3)

"Què ho fa que no es cremi la bardissa?" Amb aquest interrogant Moisès expressa la seva perplexitat al veure quelcom excepcional: una bardissa que es crema i que no es consumeix. De fet, la bardissa es caracteritza, precísament, per extingir-se rapidíssimament pel foc. Enmig del desert, Moisès se sent atret per aquest espectacle insòlit que manifesta -de forma simbòlica i imatjada- que Déu és inextingible, que Déu és incombustible, contràriament a la condició humana que, més tard o més d’hora, acaba desapareixent, acaba finint.

Aquest episodi del llibre de l’Èxode és un dels més rellevants de tot l’Antic Testament. Es tracta d’un moment únic on Jahvè es dóna a conèixer a Moisès com un Déu amb un passat (“Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isahac, Déu de Jacob”); com un Déu que es revela en el present (“Jo sóc el qui sóc”); com un Déu que té un futur (“Amb aquest nom em tindran present totes les generacions”). En definitiva, Jahvè és preexistent, real i incombustible.

Aquest missatge tan clar i entenedor expressa un pensament on Déu és Omnipotent i Omnipresent, que Déu és el primer i principal referent humà, i que la condició humana es qualifica o es desqualifica en la mesura que s’apropa o s’allunya de Déu. Aquest és el pensament bíblic que amara tot l’Antic Testament i tot el Nou Testament.

Però aquesta lectura creient de la condició humana topa, o millor dit, esdevé intencionadament ridiculitzada per l’antropologia “acadèmicament correcte” que actuament s’ensenya a les escoles i universitats. Amb un llenguatge erudit i científic es mostra que l’ésser humà és una branca evolucionada i intel·ligent dels simis, que Déu és una creació de la ment humana i que la mort expressa la desintegració total.

Davant d’aquests postulats tan definitius -reconeixem que excessivament sintetizats- i proclamats socialment com a dogmes inqüestionables, qualsevol comentari o objecció -i més si prové d’algú creient- és neutralitzat ràpidament. Però des d’una perspectiva creient, des del pensament bíblic afaiçonat durant segles i segles, aquesta antropologia "dominant i dominadora" és reduccionista, perquè no sols nega i empetiteix a Déu en qui creuen una part importantíssima dels humans, sinó que nega aspectes de la condició humana, i per tant també empetiteix la condició humana.

Moisès, en l’episodi de l’esbarzer que no es consumeix, ens introdueix en el misteri de l’existència, ens introdueix en el misteri de Déu. Moisès ens obre el camí d’accés vers el sagrat: “Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada”.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Respecto totes les creences doncs provenen d'una reflexió personal. Penso que la fe és una opció de cada individu.
Personalment crec que l'existència o no d'un déu és desconeguda i tampoc es pot conèixer.

Anònim ha dit...

Respecto totes les creences doncs provenen d'una reflexió personal. Penso que la fe és una opció de cada individu. Personalment crec que l'existència o no d'un Déu és desconeguda i tampoc es pot conèixer.