diumenge, 20 de juliol de 2014

VISTA PANORÀMICA

Diumenge XVI, 20 de juliol de 2014
Sv 12, 13.16-19/Sl 85/Rm 8, 26-27/Mt 13, 24-43
  
Farà cosa d’un mes o així em van ensenyar una fotografia feta per un satèl·lit d’aquests que va donant voltes a mils de kilòmetres per damunt del nostre cap sense que en siguem massa conscients. Era una fotografia amb una nitidesa i una qualitat extraordinàries. Representava una concentració de gent. El que feia por de la fotografia era que si et fixaves en un punt qualsevol i t’hi apropaves veies amb la mateixa qualitat i nitidesa el que abans veies en general. I feia por, perquè d’una gran massa de gent aplegada, un s’hi podia apropar i veure el senyor amb barba i bigoti que estava mirant des d’un balcó, o la senyora que estava estenent la roba... Així són aquestes fotografies: poden ser globals i agafar una ària extensa d’un país i, a mida que t’hi apropes, veure i trobar aquella casa que es busca. Ja us podeu imaginar que això, malauradament, es fa servir per qüestions bèl·liques, per trobar objectius i destruir-los.

Ens falta als humans, però, aquesta agudesa visual en la nostra vida quotidiana. De fet, tot i viure en un món divers i ple de colors, en segons quins àmbits de la nostra vida (i solen ser els més propers o els que més properament ens afecten: sentiments, política, religió...) tendim al blanc i negre. Una mica, si em permeteu, com la paràbola que acabem d’escoltar de Jesús avui: un món de bons i dolents, un món on hi ha blat i jull. I la nostra dèria és mirar d’acotar, de limitar ben bé al meu voltant el blanc i el negre, el blat i el jull, els bons i els dolents.

Jesús, però, està parlant-nos de la realitat del Regne de Déu que Ell, amb la seva vinguda entre nosaltres, ha encetat i ha fet proper. Jesús no conta aquesta paràbola, perquè construïm un món de ghettos: els blancs a una banda i els negres a l’altra; els creients en una banda i els qui no creuen a l’altra... No. Jesús explica aquesta paràbola justament, crec, per expressar la realitat en tota la seva complexitat: sempre hi haurà el bé barrejat amb el mal en aquest món, sempre hi haurà gran varietat de grisos. Però la proposta de Jesús i la seva paraula que vol donar esperança és que el Regne ja hi és dins aquest món amb tot el seu dinamisme i això ja ningú no ho pot aturar. Nosaltres, però, amb la nostra visió limitada, només veiem bé i mal en l’altre... ¿però no és cert que dins nostre hi ha també molt de blat i molt de jull? ¿No és cert que abans de jutjar l’altre, serà bo que siguem jutges també de nosaltres mateixos?

Som en un món divers. On el bé i el mal hi són barrejats, cert. En aquest món, com a fills del Regne, se’ns demana, però, apostar per deixar tot judici a Déu, l’únic que coneix a fons les nostres emocions, les nostres ferides i tot allò que té el seu pes en moltes de les nostres reaccions amb nosaltres i amb els altres.


L’autor del llibre de la Saviesa vol proposar-nos un camí, fer el que ell ha fet. Ell repassa la història del seu poble, el poble d’Israel, que tant sovint, malgrat conèixer els manaments de Déu, els ha oblidat i, amb ells, ha negat i oblidat Déu mateix. En canvi, en el seu repàs, observa la reacció de Déu, un Déu que té cura del seu poble, un Déu que estima entranyablement. Emmirallant-se en aquesta bondat de Déu exclama: Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats. Els qui ens diem cristians tenim un model en qui emmirallar-nos, perquè és de Déu que hem après a no jutjar, a perdonar, a donar a tothom una segona i una tercera oportunitat, igual que Ell fa amb nosaltres tantes vegades. Hem après a mirar el món amb tots els seus colors i a donar-ne gràcies!