dimecres, 30 de juliol de 2014

MARTA DE BETÀNIA: LA NOSTRA MESTRA

Dimarts, 29 de juliol de 2014
Santa Marta
Jr 14, 177-22/Sl 78/Jn 11, 19-27


Aquest vespre la litúrgia ens proposa meditar sobre aquestes dues lectures que ens resulten tan diferents, tan dispars en el seu contingut, un cop escoltades. La primera lectura, la del profeta Jeremies, resulta molt dura... massa... potser perquè ens sona a massa actual: Un gran desastre desfà el meu poble, un cop dolorosíssim. Si surto al camp, veig les víctimes de l’espasa, si entro a la ciutat, veig les víctimes de la fam... Esperàvem la pau, i som infeliços, esperàvem remei, i tot són alarmes... Massa actual perquè no sols podem aplicar-la avui als enfrontaments a Gaza entre israelians i palestins, sinó aplicar-la a tants llocs on el conflicte és ben viu: Síria, Irak, Ucraïna, Nigèria... (recordem encara que hi ha dues-centes nenes segrestades per Boko Haram fa ja més de cent dies?). Conflictes, violència i mort són el pa de cada dia en molts llocs del món.

La segona lectura, tot i que també hi és present la mort cosa ben concreta i indefugible del nostre ésser mortals, acaba amb un missatge d’esperança i de vida. És, al cap i a la fi, la Vida amb majúscules que es fa present i que apareix com a promesa avui i com a fita al final del camí. Amb Jesús la Vida irromp com la darrera paraula dins la nostra humanitat.

I la litúrgia ha volgut que avui entre la mort i la vida aparegui un personatge, una dona, que l’Evangeli avui sembla voler-nos proposar com a mestra: Marta de Betània. Però, mestra de què?, podem preguntar-nos. Marta, crec, és mestra en l’acolliment. Sabíeu que per això és la patrona de l’hostaleria? Dos evangelis diferents recullen aquesta característica de la nostra santa d’avui: Lluc (10, 38) on diu: Jesús va entrar en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta; i Joan, en el text d’avui: Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. I encara Joan (12, 2) narrarà una altra anada a Betània on Marta oferirà un sopar al Senyor. També nosaltres, siguem massa conscients o no, anem teixint la nostra vida a través d’opcions, de tries que anem fent, que són una forma d’acollir o no la Paraula de Déu en les nostres vides. Acollir Jesús, la seva Paraula, transformarà les nostres vides. No ens deixarà mai creuats de mans. Ens portarà a acollir l’altre, el diferent, fins i tot l’enemic, que esdevindrà una forma nova d’acollir Jesús mateix. Acollir Jesús és triar i apostar per la vida i tot allò que porta i transmet vida; mai per la mort, o allò que fa morir (siguin les persones, siguin les il·lusions o les esperances de la nostra humanitat ferida). Marta ens ensenya tot això.

Però Marta encara és mestra en una altra cosa: és mestra en la fe. Amb el seu Sí, Senyor, jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món, Marta confessa la seva fe davant Jesús mateix, però ho fa també enmig del dolor i de la mort que, al seu voltant se li fa ben present i punyent: sigui en el sepulcre proper on jau el seu germà mort fa quatre dies; sigui en els parents i amics amb els plors i condols. Enmig de tot això: l’esperança i la fermesa de la fe, una fe no només com a esperança per al futur: Ja sé que (el meu germà) ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia... deia Marta; sinó també una fe que val aquí i ara: Els qui creuen en mi –diu Jesús–, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això? I nosaltres, ho creiem?


Que aquesta Eucaristia, tast de la comunió que ja tenim i que esperem tenir amb més profunditat, ens doni un cor com el de Marta de Betània: diligent per servir Crist en els altres i fermament ancorat en la Vida que és Crist.