dimarts, 5 de juliol del 2011

Enyorances (Des del Montnegre 22)

El 2010 va ser un any agredolç per la serralada del Montnegre.

Dolç perquè pluges i nevades van assaonar regaladament la terra. La riera de Montnegre baixà tot l’estiu amb aigua. La font del sant Martí, que durant l’agost només regalimava o s’estroncava, no deixà de rajar. La gespa del recinte de la rectoria, seca en l’època estival, mantingué la seva verdor. D’aleshores la muntanya continua exhibint una vivor que no recordàvem en molts anys.

Agre pel primer impacte de la nevada de gener i, sobretot, la de març. Quantitat d’arbres no van resistir la segona envestida i, caiguts, protagonitzaven un paisatge castigat i ferit. El roure de santa Maria fou una de les víctimes de la nevada caiguda la nit del set de gener. Aquell tronc centenari, on ens repenjàvem per pregar i meditar, s’esqueixava per la meitat, deixant-nos orfes d’aixopluc natural i espiritual.

El dinou de maig també s’esquinçava de forma definitiva el cos del Juanito, en Benet, un indiscutible referent humà de la contrada montnegrina. Els seus consells, explicacions i records de la serralada encara ressonen pels camins i fondalades. Fan costat a les seves cendres, enterrades dalt del turonet que domina can Auladell i l’hostal.

Un any després, un sentiment d’orfandat ens envaeix al recordar en Juanito i el roure. Cadascú, en el seu àmbit, humà i boscà, eren un signe d’identitat d’aquestes muntanyes.

El dimarts sant d’enguany, una altra ànima discreta i enamorada del Montnegre partia vers els boscos celestials: en Segimon. Ens ha deixat una bella petjada de la seva actuació, netejant i fent rajar la font estroncada de sant Martí, recuperant la font de santa Maria, condicionant i cuidant molts racons d’aquestes boscúries.

La muntanya vessa discretes llàgrimes d’enyorança pel roure que l’ha representada, i pels qui l’han treballat i cuidat amb respecte i germanívola sol·licitud.