dissabte, 15 d’abril del 2017

Les mans lligades (Divendres Sant 2017)

A Madrid, a tocar de l'edifici del Parlament i de la plaça de Neptú, hi ha la basílica de Jesús de Medinaceli custodiada pels frares caputxins. La imatge de Jesús que allí es venera gaudeix d'un gran fervor popular i precisament avui presideix una processó multitudinària. Es tracta d'un «Nazareno», una imatge que presenta a Jesús sentenciat a mort. Prescindint dels ornaments que la guarneixen, la talla és d'una gran qualitat artística: presenta les faccions del rostre sense exageracions, expressant dolor contingut i callat. Però el que captivà la nostra atenció en una visita recent va ser el detall de tenir les mans lligades. Si el santcrist de l'església de sant Ludgeri no tenia mans, el Jesús de Medinaceli les té lligades, volent neutralitzar expressament el seu poder, pretenent anul·lar les seves capacitats humanes i divines. Si no tenir mans genera frustració, impotència física i psicològica, el tenir-les involuntàriament lligades hi afegeix un gran dolor moral, perquè gaudint de capacitat per utilitzar-les han estat volgudament subjectades.

Quin no seria, doncs, el dolor moral de Jesús vivint un empresonament injust, unes acusacions injustes, un judici injust i una sentència a mort injusta? Quina de les obres de les seves mans mereixia que fossin lligades i després traspassades amb claus? Per això ens sembla tan rellevant la imatge de Jesús de Medinaceli amb les mans lligades, bo i expressant el que deia la primera lectura: "era menyspreat, rebuig entre els homes... Quan era maltractar, ell s'humiliava i no obria la boca".

¿Quin no ha estat també el nostre gran dolor quan l'obra conscient, treballada i convençuda de les nostres mans ha estat rebutjada? Quina és la nostra pena tan gran al veure que les nostres feines, encara que sapiguem que són imperfectes, són censurades, neutralitzades, o àdhuc expressament ignorades? Ve a ser com si ens lliguessin de mans perquè ens estiguem quiets, perquè allò que fem no agrada, o molesta, o trenca esquemes, o provoca incomoditats. Per això hem de saber identificar-nos amb el què deia la Carta als Hebreus respecte a Jesús: "aprengué en els sofriments què és obeir... i es convertí en font de salvació eterna". També nosaltres hem d'aprendre a obeir Déu a través dels sofriments, deixant-nos lligar de mans perquè sigui la justícia divina i no la nostra qui posi les coses a lloc. Aquesta seria la imatge de l'autèntic deixeble de Jesús: la d'aquell que amb un gran dolor moral es deixa lligar de mans, confiant que Déu farà justícia, i malgrat la passivitat forçada, aquest gest serà més eloqüent i més interpel·lador que unes mans en constant moviment i fent mil coses. Això és el que celebrarem demà en la Vetlla Pasqual, que no hi ha corda que es resisteixi al poder de Déu, capaç de trencar fins i tot els cadenats del regne dels morts.