diumenge, 2 d’abril de 2017

Senyor, ja es descompon! (Quaresma 5)

"Senyor ja es descompon, fa quatre dies que és mort!", és la rèplica espontània de Marta a la petició de Jesús d'obrir la llosa on reposen les despulles de Llàtzer. Dient això Marta està expressant que ja no hi ha res a fer, que les coses ja no poden canviar, que la situació és irreversible, que el seu germà Llàtzer és irrecuperable. La resposta de Jesús és la clau de lectura del relat: "No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?", és a dir, que Déu és capaç de canviar el que és incanviable, de revertir el que és irreversible, de recuperar el que és irrecuperable, com és el cas de ressuscitar Llàtzer. Es tracta de tenir fe en les paraules que Jesús havia dit i continua dient-nos: "Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més".

¿Quantes circumstàncies de tota mena no les donem per mortes, per irrecuperables? Quantes vegades diem respecte a algú que no hi ha res a fer, que està perdut? Davant d'aquesta convicció la nostra actitud esdevé totalment passiva perquè considerem inútil qualsevol esforç per solucionar-la. Doncs aquests són els casos que Jesús li agrada lidiar, els impossibles: ressuscitant Llàtzer, guarint un cec de naixement la setmana passada, dialogant i convertint una samaritana l'anterior, abans mostrant la seva divinitat als deixebles dalt una muntanya, guanyant-li la partida al dimoni temptador el primer diumenge de Quaresma, però sempre amb el mateix denominador comú: la fe com element imprescindible i transformador d'una realitat aparentment incanviable i que obre nous horitzons.

No són poques les professions de fe en la ciència que proclamen que els avenços científics portaran els humans a la plenitud, que aconseguiran l'impossible i substituiran definitivament les expectatives de les creençes religioses. Però els creients tenim la sort de creure en les dues coses, posant cadascuna al seu àmbit: els avenços científics són un progrés humà meravellós, però sovint només accessibles als qui tenen més possibilitats; cal temps i voluntats perquè siguin de tots; però a més, el seu àmbit no accedeix a les realitats espirituals i transcendents de la vida, tan rellevants com les realitats físiques. En canvi, la fe en Jesucrist va directament al més inaccessible: al món espiritual, al nucli íntim de l'ànima, i és assequible a tots indiscriminadament, però amb un plus de facilitat als més desvalguts, als més irrecuperables, entre els quals ens hi hauríem de sentir, perquè ¿Què seria de la nostra existència si no fóssim creients? Quantes coses dolentes no faríem constantment si la moralitat que ens dóna la fe no ens aturés? Quantes vegades no ens hem sentit morts, amb una llosa al damunt, i Jesús ens ha fet sortir de les tenebres dient-nos: "Surt fora"?