Perquè no trobi tancades les portes (Diumenge 29)

“Perquè no trobi tancades les portes”, era la intenció final de Iahvè enviant el seu ungit a Israel en forma de rei alliberador. L’anunci proclamat pel profeta Isaïes concretava aquest enviat diví en el rei persa Cir, successor del devastador imperi babilònic amb polítiques més diplomàtiques. Però el rei Cir no esdevé un enviat de Déu per les seves dots de govern, sinó a desgrat d’elles, perquè Déu sempre escriu recte amb ratlles tortes: la irrupció d’un nou imperi en la zona permetia als israelites deportats de retornar a la seva terra i reconstruir Jerusalem i el seu temple, obrint de nou les seves portes als fidels. El profeta ho expressava amb claredat: “Sense que em coneguessis t'he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo soc el Senyor. No n'hi ha d'altre”.

Així mateix ho proclamava el salmista quan deia: «Digueu a tots els pobles: “El Senyor és rei». Aquesta és la gran perspectiva que aporta la dimensió creient a l’ésser humà, que malgrat els reietons caducs que dominen el món, hi ha la reialesa divina que executa discretament els seus plans de salvació ahir, avui i sempre.

Per això són tan útils les paraules de sant Pau escrivint a cristians de Tessalònica, admirant la fortalesa de la comunitat davant les adversitats i dient-los: “com la vostra esperança en Jesucrist aguanta les adversitats”. Les contrarietats de tota mena, que tots patim cor endins i cor enfora, ens arrosseguen al desànim, al negativisme i a la renúncia, per aquesta raó hem d’encoratjar-nos mútuament en Jesucrist amb aquestes altres paraules de l’apòstol: “Us desitgem la gràcia i la pau”. La gràcia i la pau en Jesucrist són dos tresors que hem de compartir tot el que puguem.

A l’evangeli, Jesús donava una gran lliçó, de com respondre a aquells que se’ns acosten amb males intencions i nosaltres ho veiem venir. Jesús no rebutja el diàleg, sinó que l’afronta amb gran personalitat i equilibri psicològic (aquí és on fallem nosaltres). Però sobretot, manifesta una escala de valors ben ordenada on Déu té la primacia absoluta i sense barreges. Per això declara: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. Aquesta era la resposta contundent a si un jueu havia de pagar un tribut a l'invasor imperi romà. Jesús defuig etnocentrismes i polèmiques, defuig barrejar qüestions polítiques, pecuniàries i de fe. Dient això, Jesús mostrava el que els seus mateixos detractors li reconeixien: “Sabem que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes”. Aquest és el nostre gran mancament, per molt bons creients que ens pensem que som, els miraments humans ens poden més que els miraments divins.